Diari de viatge a Bata - Guinea Ecuatorial

És una experiència personal, el meu primer viatge sola, tinc 55 anys i, seguint la tradició de les ètnies africanes, he adoptat un nou nom: Chongui.

Diumenge 19 de gener del 2003
Fernando Carrión, missioner que viatja sovint a Guinea Equatorial per estar en contacte amb els missioners destinats allà, i que va a donar classes al Seminari Bíblic de Mbangan, ha estat invitat per la nostra església del carrer de Font d’en Canyelles a donar una visió de l’obra missionera a Guinea, i per donar informació de com està, i què està fent allà, Rosa Chito, una noia de la nostra església evangèlica, que va anar a Bata fa uns mesos.
He de dir que Rosa és una noia de 26 anys, meravellosa, vital, compromesa amb el servei als altres i a Déu. Ha anat a Ukomba, a les afores de Bata, segona capital de Guinea, per ajudar a un matrimoni missioner, Daniel i Ester, que tenen dues nenes, Aida de 7 anys i Laia de 4, a fer de professora d’elles perquè portin els estudis al nivell d’Espanya. A més a més s’ha pres seriosament ajudar i ha optat per alfabetitzar a grups de dones i joves que estiguin interessats en aprendre.
Mentre sento parlar a Fernando quelcom dins meu es desperta, m’impacta el testimoni de Fernando i de la situació dels guineans, la obra missionera en aquest país, la situació de Rosa a Guinea, i això crea un fort desig de visitar-la per donar-li ànims i a la vegada de conèixer jo, in situ, la situació allà.
Quan acaba de exposar tota la informació sobre aquest país africà, parlo amb ell per esbrinar si és factible viatjar allà. Parlem força estona i em comunica que a finals de Març ell hi tornarà i que si m’animés a anar-hi ell m’ajudaria a que em concedissin el visat, ja que algunes vegades el deneguen.
Al vespre d’aquest diumenge, mentre sopem, comento amb el meu marit, Fèlix, tot el que hem escoltat a l’església, i el fort desig que s’ha instaurat al meu cor per conèixer aquell país, les seva gent, la cultura, les mancances, i veure la meva amiga. Ell, com sempre, escolta però no diu res.
Al diumenge següent, el dia 26, es Fèlix que treu la conversa del diumenge passat amb la pregunta: "Com tens el teu viatge a Bata?". La sorpresa és gran per part meva. En aquest moment dedueixo que comença a fer-se realitat el meu desig. No dic res, no sigui que ho espatlli, però aquí comença a treballar el meu cap i el meu cor perquè això es faci realitat.
El dia 27 vaig a parlar personalment amb Fernando Carrión i li exposo el meu desig de viatjar amb ell. M’explica amb detall els pros i els contres, però el meu cor m’indica: Endavant!
O poso en oració, demanant al Senyor que em faci veure clar si és la seva voluntat de que jo tiri endavant el meu desig. La resposta no es farà esperar.
Carrión m’ha dit que el primer és vacunar-se. He de demanar hora al Servei de Vacunació Tropical a les Drassanes, hora per ell i per mi. La única hora que li va be a ell, per la seva atapeïda agenda, és un dimarts a les 15,30, però que serà difícil demanar l’hora per telèfon perquè sempre comunica, que serà més fàcil fer-ho personalment. A l’arribar a casa faig un truc, per si de cas sonés la flauta, però no es precisament la flauta el que sona, sinó l’aparell telefònic al Centre de Vacunació. M’agafen la trucada i una noia molt atenta em diu que l’únic dia que està lliure es un dimarts, el dia 11, a les 15,30. Comencem be! És el dia i hora que li va be a Fernando. Quan em demana informació dels nostres noms i adreces per anar avançant la fitxa mèdica es sorprèn de que ella i jo som quasi veïnes, i que cada dia passa per davant de la porta de casa meva.
Al vespre, mentre estic fent el sopar sona el timbre de casa. A la porta hi ha una noia rossa, jove, no la conec i li pregunto què desitja, la seva resposta és: "Et volia conèixer, sóc la noia que has parlat aquesta tarda per telèfon, sóc Júlia, la del Centre de Vacunacions". La he fet passar. Hem estat xerrant força estona i s’ha ofert per fer un seguiment meu per si hi hagués algun problema de vacunació o a la tornada del viatge per comprovar que estic en perfectes condicions. Fins i tot m’ha donat el seu telèfon personal.
En pocs dies preparo la documentació: Passaport, visat, assegurança de repatriació en cas de malaltia, activació internacional telefònica, etc.
El dia 11 de febrer em vacunen i em donen totes les recomanacions per tenir cura en quan al menjar i la salut.
El dia 20 Fernando Carrión m’avisa de que ha rebut els bitllets i el meu visat. Ha estat concedit!
Fins ara tot va rodat. El Senyor m’ha contestat que sí.
El dia 24 em truca Fernando per dir que ha sorgit un problema greu amb la salut de la seva esposa i que s’ha d’ajornar el viatge fins el mes de maig. Si no tinc res en contra retornarà els bitllets. Per descomptat dic que sí. Penjo el telèfon i ronda pel meu cap que potser la resposta de Déu que jo havia interpretat com un sí era en realitat un no.
Em vaig posar a orar demanant per la esposa de Fernando i conformitat per aquest revés en el meu desig de viatjar, pensant que si la voluntat de Déu era no millorar la salut de la esposa, possiblement ja no podria fer el viatge tampoc en el mes de maig. Tot just acabar de pregar, al meu cap es va encendre una llumeneta:" I si faig el viatge tota sola?"
Sense pensar-ho dues vegades truco a Fernando i li faig la proposta. Es queda pensant i em pregunta si soc capaç de tirar endavant. Dic que amb l’ajuda de Déu segur que sí.
El dia 26 començo a prendre la medicació per prevenir qualsevol tipus d’infecció.
Ara comprovo que la resposta al meu viatge era un SI.

Dijous 27 març del 2003
Es un matí clar, assolellat, del mes de març. Estic nerviosa però preparada. He de desprendrem de les poques joies que porto, arracades i anells. La meva vestimenta ha de ser de cotó, per la forta calor i humitat, i discreta, ja que on vaig no s’ha de fer cap mena d’ostentació, és un dels països que està dels primers en les llistes de pobresa.
A les 14,30 dino amb el Fèlix, Rubén i Marta. Rubén i Marta (els meus fills) tenen 27 i 14 anys respectivament. A l’acabar, Rubén s’acomiada i se’n va a treballar.
A les 15,30 arriba la Carme, que és la germana del meu marit, la meva “cunyà”, a casa per acompanyar-nos a l'aeroport. Vol comprovar “in situ” que la cunyada marxa de debò.
A les 15,45 arribem a l'aeroport de Barcelona, anem a facturar i comencen els problemes. El meu nom no surt a l'ordinador en viatge a Bata, solament surt com a viatgera a Madrid i tornada de Madrid a Barcelona. La Carme, ella viatgera, amb molta paciència fa que tot l'entramat es bellugui i es soluciona, fins i tot el 31,6 kg els facturen com “Bisness” perquè sols tinc permís amb el meu bitllet de portar 20 kg. I fent-ho per “Bisness” poden facturar fins 40 kg. L’equipatge ja porta etiqueta.
Les maletes no arribaran a Bata, sols a Malabo, allà les tindré que recollir i facturar cap a Bata, ja que és una altra companyia aèria.
Després dels nervis, prenem un cafè, fem una oració i m’acomiado del meu marit, de la meva filla Marta i de la meva cunyada Carme.

El vol Barcelona-Madrid ha estat bo, encara que ha sortit amb retard, ja que tenia de fer-ho a les 18.30 i ho ha fet a les 19,15.
A Madrid plou. Arribem tard, a les 20,30. Tinc temps per trobar la sortida internacional, ja que fins la 1,50 de la matinada no surt el vol a Malabo.
Faig temps passejant, i a les 22 entro a la cafeteria, menjo un “bocata” i llegeixo informació del país on vaig, l’he baixada per Internet.
A les 23 vaig a facturació i m’arreglen el problema de les maletes, diuen que no hauré d'amoïnar-me de recollir-les a Malabo, perquè aniran a Bata directament.
Començo a veure molts negres, quasi tot el passatge són negres, tret de 4 ó 5 blancs.
Quan espero davant de la sala d’embarcament, una noia jove, vestida de monja, em pregunta l’hora i establim una conversa.
Jo crec que el demanar-me l’hora ha estat una excusa per xerrar, està espantada, al igual que jo, el que passa és que a ella sembla que se li nota més.
Parlem de moltes coses i del Senyor. És colombiana i es diu Gràcia. Ha estat a Arenys 3 mesos fent un curset espiritual i ara va a Bata per tres anys a fer de missionera. No sap l'adreça d’on ha d'anar, sols sap que l'aniran a recollir a l'aeroport de Bata.
Mentrestant esperem i parlem; al costat nostre seu una senyora molt negra, molt ben vestida amb un barret com de palla. Diu que és corisquenya (de Corisco) i comença a explicar part de la seva vida. Jo estic interessada perquè m’explica la història de l’illa de Corisco, a prop de Bata, on hi ha la reserva més important de tortugues Carey. Ens diu que les seves platges són paradisíaques.
Explica que es va casar amb un valencià. Arriba el seu fill i es posa a parlar amb nosaltres i continua l’explicació de la mare. El xicot deu tenir 38 ó 40 anys, bastant ben plantat, i el color de pell és molt més clar que la mare. Els trets són més de blanc que de negre.
Explica que la seva mare és de la família Mentz, els seus avantpassats són els primers estrangers que van arribar a l’illa, eren alemanys. A Corisco diu que Menz és una família molt anomenada. Ens explica que el seu pare, militar valencià anomenat Portolés, va ser el primer espanyol en arribar a l’illa, va fer negocis i es va casar amb la Mentz.
Aquest xicot ens ha anat explicant la seva vida: que el van portar a València quan era petit, on va estudiar, i com va ser la seva primera visita a Bata després del seu naixement, 34 anys després. Tota una història per escriure, ja que ens ha explicat amb pèls i detalls coses força interessants.
Al dir que m’agradaria visitar Corisco ens ha explicat que és perillós, ja que l'única embarcació que hi va és molt rudimentària, un cayuco, poc estable, i es triga com 6 hores per arribar, a més de tenir en compte que és un mar obert i perillós.
Quan ja ens han cridat per entrar a la sala d’embarcament, s’ha posat a parlar amb nosaltres un senyor molt ben plantat, una mica gran i ens ha preguntat on anàvem, i ens ha dit que era alemany i va cap a Bata. Que és capità de vaixell. Molt simpàtic, parla el castellà d’una manera molt estranya, encara que es fa entendre.
A les 23,55 pugem a l'avió, encara que la sortida està prevista per les 2,10 h.
“Cacho” avió, llarg i molt ample. Seients molt amples i es poden estirar molt bé les cames. Tinc finestreta.
Davant cada seient hi ha una pantalla d’ordinador. Desprès de donar-nos les instruccions per si hi ha algun problema, surt un mapa que ens informa per quins països i ciutats va passant.
De Madrid a Malabo hi ha 4.268 km. A les 2,40 de la matinada passa per damunt d’Almeria; primer ha passat per València i Múrcia.
Ja estem damunt el Mediterrani.
Estem volant a 10.688 m d’alçada
Velocitat 868 km/h
Temperatura exterior –50 º C
Aquesta informació va variant constantment, ja que va informant de la latitud nord, etc. També va indicant la hora espanyola i la de Malabo.
Acaben de donar-nos una safata amb menjar, una revista i uns auriculars dins d’una bossa. No sé perquè.
La TV dóna una pel•lícula però no se sent la veu. Després de unes hores m'adono que sóc una “pueblerina”. Els auriculars eren per connectar-los al braç del seient i buscar emissores, entre elles la del canal vídeo. Ja és tard. Em donen una manta. Intento dormir.
Ja són les 6 del matí, he pogut fer una becaina.
Quina meravella, quin despertar, estic veient clarejar el dia per damunt els núvols. Preciós.
Faig un parell de fotos. Al vidre hi ha glaç.
Porten l’esmorzar: Truita, puré, bacon, macedònia, mantega, melmelada, sucs i cafè i un croissant de xocolata. No menjo, no tinc gana, sols el sucs i el cafè.
El sol comença a molestar, però no vull tancar el finestró per no perdrem la vista.
Estem arribant a Calaba, que està per damunt de Malabo. Són les 7,15. Anem baixant d’altitud i anem a 960 km/h. La temperatura exterior és de –49 ºC.
Ens fan omplir un imprès per entrar al país.

Divendres 28 de Març
Malabo és la capital de Guinea Ecuatorial i està a la illa que antigament es deia Fernando Poo, i Bata és la segona capital de Guinea, però està al continent.
L’aeroport de Malabo és petit però està envoltat de verd. El que primer sobte és la calor que et “pega” al sortir de l'avió. També sorprèn l’olor. Diuen que és l’olor d’Àfrica, entre brut i àcid.
Tot el que hi ha és penós. Sort que a la pista m’espera Dàmaris. He de dir que Dàmaris és una missionera destinada a Malabo, té aproximadament 25 anys, és grassoneta i té un somriure preciós. Se la veu força espavilada en aquests indrets, i manega molt be als policies de l’aeroport. Es aquí perquè Rosa, la meva amiga l’ha trucat per dir que he de fer transbord allà, per això ella ha vingut per fer els tràmits de canvi d’avió. S’ha ficat fins la pista d’aterratge i està al peu de l’escala. La renyen però ella està aquí, tal com havia promès i de seguida em reconeix.
Ella és la que s’encarrega de donar el passaport, recollida de maletes, que al cap i a la fi, s’han tingut que recollir aquí i facturar a Bata amb l’altra companyia. Fins i tot fa els tràmits a Gràcia, la missionera que ha vingut amb mi. Dins l’avió teníem seients apartats i no ens hem vist en tot el camí, però al baixar s’ha tornat a apropar a mi. Sembla que acompanyat es perdi una mica la por.
Tot va lent, és manual, sembla que haguem tornat 50 anys enrera.
L'aeroport és un barracó de totxo que un dia va estar pintat. El primer que es veu és una foto gegant de l’Obiang amb la inscripció: “El mejor presidente”. Hi ha molta brutícia. No hi ha portes ni finestres, sols el forat amb reixes. Molts porten la cara del dictador a la camisa, pantalons, mocadors, faldilles...
Em recorda els camps de concentració vist a les pel•lícules.
El facturar a Bata comporta problemes. Excedeixo del pes i sort de Dàmaris, que porta tot el tràmit i coneix el país i els guineans i no es deixa enredar, i sols cobren, al canvi, 6 €.
Agafo el vol a Bata. M’acompanya fins l’escala de l’avió, la renyen, però ella no fa cas.
El viatge fa por per la mala qualitat de l'aparell, petit, vell i atrotinat; els cinturons no tanquen, la goma que segella les finestres està molt solta, està brut, el plàstic dels seients està tallat, és veuen les seves entranyes, i és molt sorollós.
La calor és asfixiant. Al cap d’una estona comença a omplir-se de fum tota la cabina. Estava avisada: és la condensació de l’aire condicionat. Comença a refrescar. Si no t’avisen de que pot ser aquest fum t’espantes.
Les hèlices comencen a girar i despeguem.
La vista és molt maca, encara que la visió de les hèlices no fa massa gràcia, a vegades van tan ràpides que no es distingeixen les aspes, com van molt a poc a poc i es poden comptar, i és a les hores quan mires cap a vall per si perd altitud. La por es va apoderant d’un.
Quan sobrevolem la costa, el panorama és preciós. Unes platges on els cocoters arriben mar endins i quan ens endinsem més, es veu la selva per damunt frondosa i no es veuen carreteres ni cases.
A l'arribar a la costa, les platges són molt petites, tot és vegetació que arriba fins l’aigua.
Arribant a Bata passem per damunt dels Manglars. És impressionant.
Al cap de 50 minuts arribem a Bata. L’aeroport és molt millor que Malabo, aquest és nou, encara que els funcionaris ho fan tot a mà, no hi ha ni màquines ni ordinadors ni els policies van uniformats i se’ls confon amb la resta de persones que “pul•lulen” per allà. Tot va lent. Els que “pul•lulen” per l’aeroport intenten portar-te la maleta per treure uns “calerons”, però s’ha de desconfiar de tots. Els guineans veuen el blanc com un pou de diners. Intenten enganyar com sigui. Estic alertada.
M’està esperant la Rosa i Daniel Banyuls, que és el missioner “titular” per dir-ho fàcil. Estic contenta de veure cares conegudes i de color blanc. Ells són els que m’han ajudat a passar el tràmit duaner.
Pugem al tot terreny de Daniel. El camí cap a la Missió Bautista és dolent, tothom condueix molt ràpid. Em sorprèn que molts cotxes no portin matrícula i que els taxis portin excés de persones. De mica en mica, m’estan avisant del que veuré. He de tenir la ment molt oberta per comprendre que aquí les coses no són com a Europa. Estem al cor d’Àfrica i tot funciona d’un altre manera.
Creuem la ciutat de Bata, Les cases són molt tètriques i estan fetes de ciment amb la coberta de xapa ondulada, això ja em dóna una percepció de la calor que deu fer a dins d’aquestes construccions.
Hi ha molta, molta gent pel carrer; a Barcelona no havia vist tanta gent, sols al Portal de l’Àngel i a les Rambles. I molts nens, és ple de nens.
Arribem a les afores i cada vegada hi ha menys cases.
Enfilem la carretera que porta a Ukomba, una carretera desigual i que va paral•lela a la costa, deixant darrere les últimes cases de Bata. M’agafo fort al seient davanter, ja que el jeep va donant tombs, suposo que la suspensió no està en las millors condicions. Condueix ràpid, i a cada corba, el meu cos es balanceja i semblo un ninot de drap.
Per fi parem davant d’una paret feta d’obra, tota blanca, deu ser la única paret pintada de tot Bata, amb una placa on posa: MISION BAUTISTA. Hem arribat a la que serà casa meva els propers dies.
Obren la porta de la finca i és una passada. Entrem a un jardí de gespa molt ben cuidat, ple de palmeres, mangos, alvocats i un mendrugo enorme. El més impressionant és la vista. Una balustrada i darrere l'Atlàntic.
A cada costat una casa colonial, grandioses, els sostres són de fusta i a cada habitació hi ha un ventilador enorme. Grans finestrals per on entre tota la llum possible. El mobiliari colonial és tot de fusta i vímet.
Prenc posició saludant a Sara i a les petites Aida (la gran) i Laia (la petita). Hi ha tres gossos. M’avisen que per poder-me reconèixer el Rot (rotwailer) ha de fer un ritual. Ell intentarà passar per entremig de les meves cames. Si el deixo passar sap que serem amics. Efectivament, jo li dono pas i després ell s’allunya sense molestar-me.
Deixo les coses a la que serà la meva habitació i obrim la maleta dels regals. Ohhh!!!!
Les nenes obren uns ulls com plats. Daniel i Rosa els obren quan veuen el pernil i altres embotits.
Dinem menjar europeu. Entre nosaltres també hi ha Santiago, un negre que ajuda i està aprenent amb Daniel. Té un somriure molt maco.
També conec a Eloïsa, que és la que ajuda a la casa, està de 8 a 15. Fa la feina i el dinar. És molt discreta i sempre porta un somriure a la boca.
Aquí és necessita molta ajuda perquè les cases s’embruten molt per la humitat. La roba es renta a mà i s’ha de planxar tota, pel dret i revés, per evitar paràsits.
La elaboració dels menjars és complicada perquè s’ha de desinfectar tot. Tota la roba i matalassos s’han d’airejar de tant en tant per evitar que es criïn puces.
Després em dutxo i anem a Bomé, a Mokurasi, un poblat on sols i ha dos o tres cases i l’escola on treballa Sara, la directora. Avui vénen homes negres per posar canelons per poder recollir l’aigua de pluja i aprofitar-la i poder veure, ja que el pou que hi ha està infectat per falta de higiene de la gent que hi viu.
Han fet una latrina per ensenyar-los a fer les seves necessitats en condicions, de no infectar res, ja que les fan a tot arreu.
Mentre els homes treballen l’Ester i les nenes es banyen al mar.
Rosa i jo anem caminant per la platja; hi ha uns forats molt grossos i em diu que són els nius dels crancs. Uns crancs enormes. L’aigua del mar està molt calenta, no dóna gust banyar-se, perquè amb tanta calor no agrada trobar aquesta aigua que sembla brou.
Entremig de les palmeres es veu de tant en tant alguna casa. Aquestes cases són de taulons de fusta i el sostre de nipa. La nipa són les fulles de les palmeres, posades al través i cosides amb fils naturals d'arbres.
Per la sorra hi ha moltes petxines, grans cargols de mar i també coral arrencat en dies de mala mar. Arribem a un lloc on desemboca el riu Mukorasi. És molt maco. Hi ha uns nens banyant-se. Tornem.
Les cases són fetes de fusta. Susanna viu a uns metres de l’escola i la visitem.
Viu sola i està cuinant. La seva casa està en molt males condicions, sembla fins i tot que ha patit algun incendi. N’està fent una de nova davant mateix de la vella. De moment sols té la carcassa que són pals d’arbre fent l’esquelet. Al terra té ja preparada bastant nipa per la teulada. Tot és artesanal.
Darrere la casa té cocoters, plataners, papaies, alvocats i pinyes.
Està fent “bambucha” i consisteix en picar en un morter la fruita que es diu Palmisté i que ha bullit primer. La olla que fa servir és un pot de pintura de 10 kg. aprox. Em deixa provar la fruita sense bullir. És de color taronja i té l'os gran i la polpa és poca i molt estellosa, però de bon sabor.
Una vegada bullida la pica durant molta estona en el morter. El morter és un tros d’arbre buidat, i la mà de morter és un tronc d’arbre que ja s’ha arrodonit pel temps que s’ha fet servir. I ho cola amb la mà, i l'última colada la fa amb una llauna de sardines a la que li han foradat el fons.
Tota la feina la fa ajupida. És molt pobre.
Va a un arbre i em regala una papaia. M’ha angoixat veure els seus ulls tristos. M’han explicat que beu. Ara, de tota manera, està serena.
M'acomiado i li dic que la propera vegada que torni a Mokurasi l'aniré a visitar. Em diu que m’espera.
Tornem a l’escola, encara estan posant els canelons. Aprofito per veure-la per dins. El terra és la mateixa sorra de la platja. Els bancs i les taules són molt rudimentaris, però està ben muntada. Cada curs té la seva aula.
Aprofitem per anar a peu a casa de Sara; caminem força estona, potser un hora.
La casa està completament aïllada, encara que la casa més propera és la d’un professor de l’escola l’Acacio.
Sara és una noia jove i molt maca. Té uns ulls blaus, i la seva cara té una alegria i bondat poc habituals. Està primeta. És molt simpàtica i riallera. Diu que té 30 anys. Però sembla més jove. Ens ensenya casa seva. És preciosa, de fusta com la dels nadius però més ben feta i ben decorada. Fem broma, li dic que sembla de l'IKEA. Li fa gràcia i em convida a passar dos dies amb ella la propera setmana.
Això si que serà una bona experiència. Soles, sense llum ni aigua i apartades del “mundanal ruido” i en plena selva.
Retornem a l’escola i ella ens acompanya. Anem caminant per la platja, és el millor camí, perquè la marea està baixa, la sorra està compacta i no hi ha entrebancs. Si tinguéssim que anar per l’interior seria més problemàtic, ja que la herba és alta i costa orientar-se. Els cotxes també van per la platja quan van d’una població a l’altra i la marea està baixa.
M’expliquen que aquí hi ha nou tipus de marees.
Anem caminant tranquil•lament per la platja cap a Mokurasi Ester, Rosa, Laia, Aida, una nena negreta i jo.
Aida i la nena negreta van primer, després va sola la Laia; és molt menuda i roseta, finalment anem xerrant Rosa, Ester i jo. De sobte, ve un jeep per darrere nostre com un “fitipaldi” per la sorra. Com que el vent ve a la contra no sentim el soroll del motor. Passa pel nostre costat com un boig i ens adonem que va cap a la nena. Hi ha el perill que la nena es desviï una mica i sigui atropellada. Cridem, però la nena no ens sent. Correm i el boig casi l’atropella. No ha fet cap intenció de frenar. M'adono per primera vegada que aquí els conductors van a la seva. Més endavant tindré l’ocasió de comprovar-ho.
Continuem caminant i veig tres ocellots molt grans, una mena d'àligues, volant en cercle damunt nostre. Com que Ester fa anys que viu aquí i no diu res, no li dono importància. De sobte, una d’elles es deixa caure en picat sobre la Laia, la nena petita, i la vol agafar. La deixa, perquè la nena comença a cridar i fa girar els braços. Plora i està molt espantada. Correm cap a ella i té les esgarrapades de les urpes de la bèstia al cap. No hi ha manera de consolar-la. Durant tot el camí les tres àligues continuen sobrevolant els nostres caps, potser per si quedava la nena una altra vegada sola. A l'arribar a Mokurasi li explica al seu pare i per treure-l’hi importància li diu que com és tan petita i rossa l’han confós amb un “pollito”. A partir d’aquest moment li diem a la nena “pollito”.
Ha estat un ensurt. El primer de la meva “aventura”.
Quan anàvem a marxar ha vingut una noia embarassada que volia parlar amb Daniel i un altre. Hem tingut que esperar una bona estona, amb el perill que es fes de nit, ja que la marea puja i tindríem que tornar per la selva.
M’han dit que ja m’explicarien el que li passava a aquesta noia del poblat.
Abans de marxar, quan ja arrencava el jeep, Susanna, la dona pobre ens ha portat una olla on havia cuinat “bambucha” i ens la ha regalat.
De tornada hem deixat a Sara a casa seva. La tornada feia respecte, perquè s’estava fent fosc i en Daniel no vol anar de nit perquè per la selva no hi ha camí. Les herbes envolten el jeep i tapen més de la meitat del parabrises. S’ha de guiar pel poc que veu de lluny.
Arribem a un punt on hem de parar perquè hi ha una bandada de nyus (una mena de bisó). Anem a poc a poc i no ens fan res.
M’expliquen allò de la noia del poblat. Aquí hi ha molta bruixeria i es veu que algú li ha fet “mal d'ull” i el “bruixot” del poblat li ha demanat a la noia la vida de la seva mare. D'alguna manera ella ha de fer que la mare mori, i si ella no ho fa, el “bruixot” li robarà el fill. Està embarassada de set mesos. La noia està desesperada, perquè no vol fer res per matar a la seva mare. Ni vol donar el seu fill al bruixot. Vol que li treguin aquest malefici del damunt. A Mokurasi hi ha la casa del “bruixot”, on és pinten les cares i fan rituals de bruixeria. En aquest país forma part de la cultura.
Arribem a casa. Al cap d’una estona arriba Sara que passarà el cap de setmana amb nosaltres. Té l'hàbit de fer-ho. Sopem embotit espanyol dins casa perquè els bitxos surten a partir del vespre. Hem d’anar tapats i amb repel•lent posat, això que hi ha mosquiteres a totes les finestres.
Quan anem a dormir Rosa, Sara i jo, al passar pel jardí cap a la casa de Rosa, veiem un home negre al pati. Hem diuen que no m’espanti, que és el vigilant de nit. Arriba a les 7 del vespre i marxa a les 7 del matí. És per seguretat, ja que per la nit és quan hi ha perill que entrin a casa dels blancs i els matin. Em diuen que tots els blancs de Guinea tenen un de vigilant.
Anem a dormir. Els llits (lliteres) tenen mosquiteres. Com que Rosa vol que dormim juntes a la mateixa habitació, em cedeix el seu llit, a la llitera de sobre la Sara, i al terra ella, sobre un matalàs. Jo hagués preferit dormir a l’altra habitació, ja que ronco i les molestaré.

Dissabte 29 de març
Al matí, després d’esmorzar hem anat a fer una visita a Sola, la dona d’un funcionari, és diu Sola perquè és filla única. Aquí tots tenen diferents noms. El de naixement en idioma nadiu, l'espanyol, i un altre que pot ser un “mote”, com la de Sola i que pot anar variant amb els anys.
La casa està millor arreglada que altres. Té televisor, vídeo, planxa i un ventilador. La té molt neta. Està embarassada de cinc mesos. Les parets estan recobertes amb roba i hi ha pòsters, de l'Obiang i de l'Elvis Presley. Vénen alguns veïns. Estem un hora i mitja i en Daniel explica la paraula del fill pròdig. Per fer-ho més fàcil ho acompanya amb dibuixos. També cantem. Els agrada molt cantar.
Al sortir veiem dones rentant roba a la porta de casa seva, ho fan en cubells i ajupides, deuen d’acabar amb els ronyons fet pols.
Anem amb la Rosa i Sara a comprar al súper Martínez. Tot caríssim. Jo pensava que la vida aquí seria barata. Del tot equivocat. Un cartró de llet, al canvi, val 250 ptes., unes torrades Bimbo, 750 ptes. L’oli 1.100 ptes., una ampolla de gel marca “no t’hi fixis” unes 800 ptes. I així tot. Diu Rosa que per comprar la llet més barata han d’esperar que caduqui, quan més caducada és, més barata la posen.
Dinem a casa de Daniel i Ester. Hi ha tres americans que estan a Bata per treball, estan posant màquines frigorífiques per refrigeració. Tenen amistat amb la família i dinem junts.
El dinar ha transcorregut parlant d’autonomies, de la guerra, de autodeterminació...
Sara és valenciana i ens fèiem “piques”, però divertides.
Han vingut a oferir-nos fusta, però el que m’ensenyen no m’agrada.
Aquesta tarda ha arribat Jazmin i Andrew, ella és veneçolana, i té 43 anys. Andrew té 18 i és anglès. Està estudiant al seminari perquè vol ser missioner. Té 18 anys i ha deixat la universitat a Anglaterra per servir als altres.
Parlo amb Jazmin més íntimament. Rosa m’havia parlat d’ella perquè té problemes amb la menopausa i em van encarregar cremes de farmàcia per pal•liar les sufocacions; és quedarà avui amb nosaltres.
Rosa i jo anem a la farmàcia internacional, em sembla que és la única farmàcia que hi ha medicaments. Els venen solts. Busquem un diürètic. Estic molt inflada pel calor; és com una presó, la persona que despatxa està darrere una reixa.
Després anem a donar un vol i arribem al centre espanyol i allà he comprat un quadret, m’ha agradat perquè em recorda el poblat de Mokurasi, encara que aquí tots els poblats són similars. També compro un cayuco. Hem tingut que regatejar molt. Aquí s’ha de fer així.
Anem a un restaurant, bé, a un lloc on fan menjar a la brasa. És molt "cutre". La pintura va desaparèixerfa temps. Seiem a fora i demanem una Coca-Cola fresca. Fa tanta calor que dóna gust veure com la llauna està regalimant gel. No volem glaçons per desconfiança en l’aigua de la que estaran fets. Aquí s’ha de tenir molta cura per no agafar malalties, i l’aigua és una d’elles.
Mentre esperem l’arribada de Sara, després també arriba Jazmin, Andrew i una altra missionera: Belkis, una noia dominicana també molt jove, té 27 anys.
Hem entrat a la cuina per triar quin peix volíem. Aquí és normal entrar a la cuina per veure com ho fan; d’acompanyament han portat patates i plàtan fregit. Aquí és habitual el plàtan fregit. També hem demanat "pinchitos" de Zebú. La carn de Zebú està més bona i més tendra que la de vedella. El peix exquisit.
He pagat jo perquè durant el dia no m’han deixat pagar res.
De tornada hem agafat un taxi. Érem 7. Aquí els taxis sempre van plens. Van arreplegant gent pel camí. Quan no hi caben pugen damunt teu, o damunt el sostre del cotxe o penjats de les finestres.
Rosa, Sara i jo hem baixat a la platja amb la guitarra i platerets per cantar. Hem hagut de vigilar perquè la platja és el “cagadero”. Hem estat una estona, però al pujar la marea hem hagut de sortir corrent.
Hem continuat al porxo i Belkis s’ha dormit damunt meu.
Aquesta nit vull dormir sola perquè sé que ronco i no els vull donar la nit, encara que m’han dit que aquesta nit passada no m’han sentit, Sara diu que m’ha sentit una vegada però molt fluixet i que ha fet: “xl, xl, xl...” (una mena de xiulet) i he parat de seguida i no m’ha tornat a sentir en tota la nit.
M’han posat un ventilador, perquè l’habitació que dóna a la part del darrere de la casa és més calorosa. A les 2 de la matinada m’aixeco perquè estic agafant fred.

Diumenge 30 de març
Hem esmorzat juntes Sara, Belkis, Rosa i jo i hem anat a un poblat de l’interior anomenat Ntobo, a l’església.
Tot just arribar, al baixar del jeep de Daniel, m’han ensenyat una planta “fantasma” com ells li diuen: és una planta carnívora, que quan toques les seves fulles es tanca sobtadament. L’hi he fet una foto i les noies del poblat reien; és clar, com que elles les veuen sovint s’estranyen que jo els hi vulgui fer una foto. Abans d’entrar s’han presentat aquestes jovenetes, una s’estava acabant de pentinar i s’estava posant unes boles de fusta on posava "I love Jesus". M’ha dit que es deia Felicidad. Després s’ha presentat la Catalina i m’he fixat que té els braços amb més “pelussa”, ja que m'he adonat que els negres no són gens peluts. Una altra es diu Merina i la petita Muñe. Van mudats. Els diumenges per anar a la església es posen el millor.
A l’església han explicat la paràbola del Sembrador, i han cantat molt. Els hi agrada cantar i s’acompanyen d’algun instrument, encara que sigui rudimentari. També saben donar palmes amb les mans amb ritme.
Al sortir he demanat fer fotos i m’han dit que sí.
Després hem anat a casa de Fernando i Constància i el seu fill Huson, petit, deu tenir un any. La Constància no és troba gaire bé. Té mal de ronyons i d’esquena, perquè sembla ser que ha portat molta càrrega i ara està malament. El matrimoni és jove i maco. M’han ensenyat la seva cuina, cosa poc habitual en aquests indrets. La cuina és com un lloc sagrat per ells i procuren que ningú estrany entri.
A la cuina hi tenen el foc encès i m’ensenyen els crancs que tenen dins un sac. Crancs súper grans. També m’ensenyen les trampes per agafar-los. Consisteix en un tros de tronc d’arbre amb un tall al mig i una corda.
En treuen un del sac per ensenyar-me’l millor i s’escapa i s’amaga sota el llit, però els nens l’atrapen. L’agafen amb la mà. Estan tan acostumats que no els hi fa por, encara que les grapes del cranc no fan gaire gràcia.
Fora de la casa hi tenen tots els arbres fruiters típics d’Àfrica: Cocos, plàtans, mangos, papaies, pinyes. M'adono que als plataners, abans de fer plàtans els hi surt com una trompa d’elefant on al final d’ella hi ha una flor de color vermellós, i en aquesta trompa és on sortiran tot el grapat de plàtans. També em sorprèn que totes les fruites d’aquí són de color verd, encara que estiguin al punt. Per això és difícil veure-les entre les fulles del seu arbre.
Dic que tinc set i un xicot del poblat fa caure un coco (jo no sabia que era un coco, perquè era tot de color verd i molt gran), i amb el matxet l’ha pelat, i de dins ha sortit la típica closca marró fibrosa del coco que a Espanya coneixem. Ha fet un forat amb el matxet i m’ha donat a veure l’aigua de dins. Esta bona i dolça, i a més fresca. Tot seguit en pela un altre i treu la polpa perquè mengi. Li pregunto perquè obra un altre si ja n’havia obert un. M’explica que el primer està sense fer i per això té mes aigua. El que ara ha obert té poca aigua perquè ja està per menjar. La polpa del primer era tova i transparent i no tenia gens de gust.
També m’han fet provar la canya de sucre. És una canya que es va mastegant i xuclant. No surt res de dins, però la saliva és torna molt dolça, massa dolça, sembla més sacarina que sucre. Una vegada mastegat s’ha d’escopir.
Després m’han portat a Ikunde al restaurant Ivo Bar; pel camí hem vist una dona amb un vestit groc i una creu vermella tirant uns “polvos” a una casa. Daniel diu que és una bruixa que està fent una maledicció.
A l'arribar al Ivo Bar, no és pot dir que sigui un restaurant, ja que és tan petit que amb prou feines hi cap una taula a la terrassa. Busquem a Isabel i ens diuen que està a la cuina. Hi anem i ens fa entrar, ens rep com si fóssim de la família. La cuina la té com una patena, neta i endreçada. Les olles d’acer posades per mida, les cassoles també; no sé com que té tants estris si no hi ha lloc per comensals. Ella és molt maca, de la meva edat o similar; molt neta i fa molt bona olor. Porta unes ungles de les mans i dels peus molt llargues però molt ben cuidades i pintades en un to estrident. Em presenten i no para de dir-me coses maques.
Es veu que li van dir que aniríem i que preparés coses típiques i ens ha preparat un dinar força bo: Yuca fregida (és més bona que les patates fregides) plàtan fregit, arròs, pollastre amb salsa de cacauet, peix vermell amb salsa de bambucha, per postres papaia que és com una carbassa, al menys en el color, i el gust i la consistència són una mica similars al préssec, i també ens ha posat mango (és el que trobo més bo) i pinya. Les pinyes d’aquí són molt bones; i és que aquí la fruita l’agafen de l'arbre quan està al seu punt, i això es nota. Tot estava boníssim. M’ha regalat un alvocat molt gran. Els seus alvocats tenen fama de ser dels més grossos.
A l'hora de pagar no volia que pagués l'Ester, volia que pagués Rosa, ja que Rosa és més esplèndida que Ester, al ser jove i portar menys temps aquí l’enreden mes.
Hem quedat per anar la setmana que ve a menjar cocodril i altres carns d’aquí. M’ha dit que el diumenge que ve a mi em convida, que jo no tindré que pagar res. També em volia regalar un vestit de la seva ètnia, però jo no he volgut. Diu que el diumenge que ve no podré dir que no.
Ens hem emportat la resta del menjar que ha quedat, ja que ha cuinat expressament per nosaltres. Tot ha estat molt bé.
Pel carrer la gent et va saludant i et dóna la mà. No ens coneixem de res, però aquí és així. També em sorprèn que els homes van agafats de la mà. M’expliquen que aquí les parelles no fan exhibició de moixaines, ni tan sols van agafats. Les dones tampoc, però els homes amics van agafats de la mà. Costums d’aquí.
Per la tarda hem anat al riu Utonde, allà hi ha un poblat de pescadors combés (una altra ètnia) per poder anar en cayuco pel riu i veure els manglars.
Hem anat amb el jeep de la missió de Belkis. A l'arribar a prop del poblat hem tingut que passar per un control militar. La tanca ens ha fet riure perquè era un tronc molt llarg posat damunt de dos creus també de pal. El policia ens ha preguntat on anàvem i em dit que a veure a Lupercio, que viu per aquí. Ens ha deixat passar, encara que sí que és veritat que aquí viu el Lupercio, la visita no era a ell, sinó al riu.
A l'arribar estava ple de gent, semblava Platja d’Aro. Molts cotxes i famílies. Potser per això hi havia el control, devia ser gent propera a Obiang, perquè eren bons cotxes. Hi havia un cayuco, hem anat cap on semblava que hi havia l’amo, però de sobte, un negre semblant al “vigilante de la playa” ha pujat i s’ha fet transportar a l'altra costat del riu. Ens hem fet unes fotos i hem quedat de tornar un altre dia, perquè allò semblava un "merendero". Sara es queixa de que allò ja no és el que era.
Una mica arraconades hi ha unes màquines de treballar la terra i unes excavadores. Potser serà veritat que faran un "merendero"...
Marxem i anem cap el final del riu, on desemboca al mar. Com que la idea no era banyar-se, no portem banyador, però elles, sense vergonya es banyen amb sostenidors i camiseta. Estem completament soles. Al fons, entre el fullatge es veu una torreta de vigilància amb un policia armat. No sé que deu haver-hi allà.
Rosa és molt bromista i surt del aigua marcant “tetamen” i diu que és "miss camiseta mojada". Li faig una foto amenaçant-la de ensenyar-la. Ah, quines missioneres... ! Ens ho passem força bé. De sobte, veiem tres gossos sols. No sabem si són salvatges o no. Agafem uns pals per si de cas, però no, creuen el riu i marxen cap un altre lloc.
De tornada per la platja fins on hem deixat el cotxe, veiem clarianes entre el fullatge i es veu alguna casa típica de fusta amb el sostre de nipa. És tot molt maco.
La platja és plena de petxines i de cocos que cauen dels cocoters i damunt la sorra es van obrin i surten les primeres fulles d’una altra palmera.
Aquesta vegada el jeep de la Missió de la Belkis el porta la Rosa. Quan arribem a la ciutat anem per un carrer que fa baixada fins un carrer principal i hem de girar a mà dreta. De sobte, m'adono que el cotxe va agafant velocitat i no para. A l'arribar a la cruïlla, sembla que acceleri i gira a mà dreta. Tanco els ulls, perquè al carrer on hem arribat és ple de cotxes que han de frenar per culpa nostra. Dic esgarrifada: “¿Pero qué haces, por qué no has frenado?”. Contestació de la Rosa amb molta flema: “Es que este coche no lleva frenos”. Valguem Déu.,! de poc ens matem! Jo pensava que els únics animalons portant cotxe eren els taxistes...
Quan arribem a casa em dutxo i em poso còmoda. Rosa rep una trucada i es posa nerviosa. Li han fet una trampa amb la residència i el passaport. Va a casa de Daniel i Ester per comentar-ho.
Em truca el Fèlix, diu que estan tots molt be. Aprofito i truco al Rubén. Tenia ganes també de parlar amb ell.
Com que Rosa triga molt, menjo unes torrades i una truita a la francesa i un mango. Ella arriba molt tard i està disgustada. També arriba Sara. Ens posem a cantar i sembla que el disgust li vagi passant.
Vaig a dormir abans que elles. Estic cansada i elles es queden xerrant del problema. M’avisen que demà a les 7 del matí anirem cap a Mokurasi, perquè he de passar dos dies a casa de Sara.

Dilluns 31 de març
Em llevo a les 6. Sara encara dorm. Dono un tomb pel pati veient com es fa de dia. Aquí a les 7 ja és de dia complert i a les 7 del vespre ja és nit tancada. Així tots els dies del any. No hi ha variacions.
El sud-americà de Project ens porta amb el seu jeep per la platja.
Mokurasi és un poblat molt petit, potser hi deu haver deu cabanes fetes de taulons de fusta amb la teulada de nipa (fulles de palmera), i l’esquelet de troncs d’arbre.
Hem anat a l’escola on ella és directora i revisa que tot funcioni bé. El primer que m’ensenya són les aules i em presenta als professors. Avui és dia d’exàmens i tots estan en tensió.
Sara em dóna un pot com de llaminadures i em demana si les puc anar repartint un a cada nen i nena de totes les classes. Tenen forma d’ós, però són vitamines. Cada dia els hi donen una a cada un. Em sorprèn que tots, sense excepció, fins i tot els més petits em donen les gràcies.
Després hem tornat a casa i Sara m’ha preguntat si podia fer uns treballs manuals per l’escola. He dit que sí i he estat tot el dia treballant a fora casa d’ella.
Hem dinat amanida, pasta i carn picada.
A la tarda he continuat treballant. A l’hora de sortir de l’escola els nens i nenes venien a veure el que feia. Primer no s’atrevien a apropar-se, però de mica en mica, han vingut i em preguntaven què feia. Els hi he explicat que era per l’escola però que no els hi podia dir perquè era una sorpresa.
Un noi que semblava més gran d’edat, amb una minusvalidesa a la cama, s’ha assegut i m’ha preguntat si em podia ajudar. Li he dit que sí i li he deixat fer boletes amb uns papers de colors.
Tots els negres són molt macos. Tenen uns ulls grans i molt vius.
He repartit globus i "canicas". Feien uns ulls com plats. De sobte, han sortit nens fins de sota les pedres.
Hi ha un nen petit de 2 anys que Sara m’explica que no li donen de menjar, perquè el bruixot del poble ha dit que està maleït i ha de morir. Creu que no durarà gaire. Té uns ulls tristos. No parla. Li donem menjar i menja però com si no tingues gana. Seu al terra i li dono un globus. Està tan trist que ni tan sols l’agafa. Una altra nena de la seva edat aproximadament, li dóna el globus perquè jugui, però el deixa caure i ens mira amb uns ulls que trenquen el cor.
No em vull implicar. Sé que jo no puc fer res. Sara li dóna menjar cada dia, però quan ella no hi és no sap si algú li dóna. Potser els veïns ho fan. Aquí hi ha unes costums que els blancs no entenem.
Sara prepara els llits per la nit. Treu el llit “nido” de sota del seu. Damunt del matalàs hi ha uns ous trencats, de color molt blanc. Ella, dissimuladament, els treu i els llença. Jo no pregunto res perquè m’està parlant explicant-me coses i no la vull interrompre. Posem les mosquiteres i deixem els llits preparats per la nit.
Sara em pregunta si la vull acompanyar a alfabetització, ensenyar a llegir i escriure a dones del poblat. Prefereixo quedar-me per continuar el treball de l’escola, i així també aprofitaré per preparar el sopar, ja que ella tornarà a les 9 del vespre, serà nit tancada i serà millor que és trobi el sopar fet.
M’avisa que a les 7 de la nit tanqui bé les portes, totes, i m’ensenya a encendre els quinqués de petroli i el fogonet també de petroli.
A les 7 tanco les dues portes. Encara que deixo les finestres obertes, ja que hi ha mosquiteres. Encenc els quinqués. Fan poca llum. Al mirar per les finestres fa una mica de por, ja que no es veu cap llum ni res de res. Sol s’escolta el soroll de les branques dels arbres que envolten la casa, que amb l’aire toquen la teulada i fan soroll. També s’escolten sorolls estranys, que no sé que són.
He de deixar de fer el treball de l’escola, ja que quasi no es veu. Començo a fer la truita de patates i ceba. També m’ha dit Sara que peli unes gambes de riu per fregir-les amb una mica d’all, però quan les vaig a pelar i n’agafo una, la deixo anar perquè amb la cua m’ha donat un cop. Estan vives. Jo no puc pelar-les vives, Em fa cosa. Com que hi ha pernil que vaig portar, i ha quedat amanida del mig dia, les deixo per demà.
Em banyo com a l’oest. A terra del lavabo hi ha dos gibrells grans i un pot. Em fico dins d’uns i m’ensabono i amb el pot em vaig tirant aigua. A les parets es veuen ombres perquè la llum del quinqué es belluga. A mig banyar-me sento unes esgarrapades a la porta de la casa. Penso que és algú que ha vingut, però si fos Sara es donaria a conèixer i a més, no és l’hora d’arribada d’ella ja que són les vuit. Pregunto amb veu alta qui hi ha. No contesta ningú. M’espanto una mica, perquè la Sara m’ha dit que es veu que li agrado a l'home que ha vingut a veure'm aquesta tarda quan treballava i també que a casa seva no s’apropa mai cap home perquè saben que viu sola, i no van mai a cap casa on està una dona sola, a menys que busquin alguna cosa. Així que no em quedo massa tranquil•la, però continuo banyant-me. Em quedo una mica més refrescada i em poso la camisa de dormir. Torno a sentir les esgarrapades, però com que estic ara més a prop de la porta sento miolar un gat. És clar, quan he tancat les portes a les 7 he deixat el Rey (es diu així) el gat de Sara. Obro la porta una mica i entra i em fa la pilota refregant-se per les meves cames.
Tanco els finestrons perquè encara que no tinc por, no sé si algú m’està mirant de fora i això fa una mica de respecte.
Els quinqués fan tan poca llum que he d’anar amb la llanterna a la mà per orientar-me al caminar.
La planxa de roba és de ferro colat, de les de posar carbó dins.
Poso la taula i espero.
A les 9 en punt arriba Sara. Pica i em diu que és ella. Porta yuca fermentada. És un tubèrcul. El fiquen a dins el riu i el deixen fermentar, quan ja està, de 5 a 7 dies, l’envolten amb fulla de plataner, el lliguen amb unes lianes i ho guarden. Fa una olor característica que és la que se sent a tot Guinea: olor a podrit i agre. És el plat més típic de l'interior. També porta envoltat de cacauet; és cacauet premsat a mà i fregit i embolicat també amb fulla de plataner. Està molt bo, sembla patè. És per acompanyar peix o carn. Li ha donat Rosa per nosaltres.
Sopem, Sara està contenta perquè diu que és la primera vegada que arriba a casa i es troba el sopar fet i la taula posada. Diu que em contracta.
Hem estat xerrant fins les 11. M’explica coses d’aquí.
Abans d’anar a dormir ella pela les gambes. Encara estan vives, però està més acostumada a fer-ho que jo. Les fregeix per demà, ja que al no haver-hi nevera es farien malbé.
Al anar al llit ella em deixa el seu que és més alt. Em fica la mosquitera per sota el matalàs. Ha deixat el quinqué encès. Li dic que a mi no en fa por dormir a les fosques, que el pot apagar. Diu que no. L’hi pregunto perquè i respon que demà m’ho explicarà. Insisteixo y em diu que es perquè les serps no entrin, que quan ella va arribar al poblat, els nadius es van estranyar que no tingues cap llum encesa de nit y la van avisar que tenia de fer-ho. Ara descobreixo que el que hi havia sobre el llit aquesta tarda al anar a preparar-los: dos ous de serp trencats perquè ja havien nascut, Sara m’ho confirma.
No fa gaire van trobar una boa a l'arbre de la porta de casa seva. La van matar i li van aconsellar tapar la part de sota de la casa.
Al anar-ho a fer van descobrir que el niu de la boa estava just a sota. I és que la casa està feta damunt uns petits pilars de fusta i estava buida de sota.
He dormit malament. Cada vegada que em despertava pensava en les serps, perquè m’ha dit Sara que són molt silencioses, però que el ser humà té un sentit, que quan les té a prop es desperta per instint.

Dimarts 1 d’Abril
A les 4 del matí m’han donat ganes d’anar al lavabo i he hagut de llevar-me. A part de la llum del quinqué portava la llanterna enfocant-la a tot el voltant meu. Sort que el gat Rey m’acompanyava i això em donava tranquil•litat, sabia que si havia algun animaló ell seria el primer en notar-ho.
A la paret hi ha una aranya negra grossa i peluda, però al anar-me atansant s’ha amagat a les escletxes de la fusta. Aquí n'hi ha moltes, crec que m’estic acostumant...
En el sostre, en el matalàs, al terra... hi ha forats, se’ls mengen les termites. Sara m’ha ensenyat la seva roba personal. Està plena de forats.
Al matí, a les 8, Sara ha marxat fins les 9. Va a cases a fer cures.
Tot l'esmorzar ha estat un got de llet en pols, Nescafé, sucre i aigua.
Anem a veure com tiren les xarxes amb el cayuco de pesca. Els que pesquen són els gamberros del poblat. Cinc nois, molt ben fets, però perillosos. Han contaminat l'aigua del pou i han trencat la bomba que Sara havia precintat perquè no agafessin malalties. Ells emprenyats han fet malbé la bomba. Sara ho ha dit a la consellera i al cap del poblat, i els tenen que sancionar. Per això ara miren i provoquen a la Sara donant voltes per casa seva.
Ja treuen els peixos. Faig una foto de lluny, perquè diuen que no volen mai que els hi facin fotos. No els vull provocar.
A l'arribar més a prop estan les dones del poblat esperant per comprar peix (aquí hi ha molta pesca) i el retornen a vendre a Bata.
Es presenta la Consellera del poblat i en fang em dóna la benvinguda. Les altres dones s’apropen i em saluden.
Acaben de treure de la xarxa molts peixos, 2 llagostes. Preguntem el preu als pescadors i demanen 2.500 Francs Cefas (per poder orientar-nos en el canvi hem de dividir per 4 i ens donarà el preu aproximadament en pessetes). Sara diu que no, que ella saben que viu aquí i que les llagostes no van a aquest preu. És que als blancs els hi volen treure molts diners i miren d’enganyar-los, però com la Sara porta anys vivint aquí ja sap el que li poden demanar.
Les mateixes dones del poblat diuen als pescadors que això és un abús. M’ho tradueix la Sara i una dona que sap castellà, ja que entre ells parlen el fang, que és el seu dialecte.
Sara li pregunta al noi com es diu i ell li respon que Pablo (aquí tots tenen dos o tres noms. El fang, el castellà i un sobrenom). Al contestar el nom Pablo, la dona fang contesta que a partir d’ara es dirà “bandido” pel que ens vol cobrar.
El Pablo es nega a vendre a pesar que la consellera del poblat (la dona més respectada i amb poder) l’està posant verd.
Acaba d’arribar el gran cap del poblat i pregunta què passa, i les dones li expliquen en la seva llengua. Ell va cap a Pablo, que és el que posa els preus, el renya, agafa les dues llagostes i les porta davant nostre i pregunta quan podem pagar. Sara diu que sempre ha pagat 1000 FC. El gran cap diu que és un preu just i els hi dóna (al canvi 250 pessetes 1,5 € aprox.)
Aprofito que està aquest home per demanar si puc fer una foto i ell em diu que sí. Poques persones han pogut fer fotos a la recollida de la pesca.
Veiem també un peix espasa i preguntem si també el venen, però la consellera del poblat diu que l’ha comprat ella.
Anem a casa a deixar les llagostes i fem temps perquè una dona fang que es diu Rosa em vol ensenyar el seu tresor més preat: la seva finca que és a l’interior de la selva. És un honor que me l’ensenyin. Es veu que he caigut bé.
Un home del poblat s’apropa i em diu que ja m’havia vist el dissabte anterior i que ara, al tornar-me a veure diu que és com veure arribar la primavera. Quin piropo!. Sara em diu que aquí la dona blanca i grassoneta està molt ben mirada. Que els hi agrada molt.
Anem a casa de Rosa. Està netejant el peix espasa que ha comprat la consellera al matí. Em presenta i quan acaba de netejar el peix es posa a pelar cacauets i l’ajudo a pelar. Al cap d’una estona em diu que entri a la seva cuina, que me la vol ensenyar. La cuina és casa seva. Viu amb la consellera del poblat, ja que les dos viuen soles. La consellera està estirada al llit. El llit és de fusta i el somier és de vímet. No hi ha matalàs. Dormen directament al vímet. No es troba gaire bé. A les nits no dorm perquè s’ofega. Al mig i ha el foc, sempre encès, damunt i ha una reixa penjada del sostre a l’alçada del cos d’una persona, i damunt i ha peix que l’estan fumejant per guardar, ja que aquí no hi ha neveres.
M’ensenya com moldre el cacauet. Ho fa ajupida i damunt d’un tamboret petit amb forma, mol el cacauet amb una mena de bola. Després em diu si ho vull fer jo. Intento però em costa molt. Sembla fàcil però no ho és, i això que ella ho fa ràpid i molt bé.
Al cap d’una estona anem cap la seva finca, pel mig de la selva. Allà no deixen entrar als blancs. Tot és frondós, no hi ha camí, però ella ens guia amb pas ferm.
Al sortir ens ha donat un matxet d’uns 80 cm. a cada una. Arribem a un rierol. Diuen que és un riu que aquí s’estreta i és el millor lloc per passar. Primer passa Rosa descalça, amb els peus dins del aigua i a nosaltres no ens deixa passar, i de darrere d’uns matolls treu, primer un tronc d’arbre i el posa perquè passem, però com que és estret en torna a treure un altre i ja és més fàcil passar.
Després de caminar una estona arribem a un clar del bosc. M’expliquen que aquest clar el fan els homes; tallen cocoters, palmeres, tot arbre i deixen que després vagin les dones i “chapean” que és netejar d'herbes i matolls i després aquestes mateixes dones planten yuca, cacauet i blat de moro.
Nosaltres anem a “chapear” un tros de terreny; també planto cacauet, yuca i blat. Rosa diu que aquest tros que hem fet avui li regala a Sara perquè ella sigui la propietària i tingui la seva pròpia finca. Sara es posa molt contenta. Jo pregunto com sabran que això és de Sara, i m’explica que aquí tots es respecten el tros que netegen i sembren, i les del poblat saben que aquest tros no l’han netejat elles i no el tocaran. No hi ha separacions, però cada una sap el tros que li correspon.
Sara vol que li faci fotos del seu terreny. Està contenta, perquè al voltant de casa seva ha fet una mica d'hort, però hi ha molta sorra i no pot plantar gaire cosa. Ara si és una “terratinent”.
Hem recollit fusta per Rosa, pel seu foc. L’hem posat en els Enkues, que són cistells grans que es porten penjats a l’esquena com motxilles.
Mentre recollíem fusta per ella, ha començat a pelar una palmera d’uns 4 metres d’alçada, fulla a fulla, i quan ha quedat el tronc també l’ha pelat i l’ha buidat, i ha quedat tot un tros gran de color blanc, això és el “cor de palma”, el que a Espanya es diu palmito. Això sol ho preparen per les grans celebracions, ja que és molt costós de treure, però ella ho ha fet perquè diu que la hem ajudat i ho prepararà per nosaltres. És un honor. Una dona ja gran, ha desmantellat la palmera en deu minuts aproximadament.
De tornada entre Sara i jo portem els enkues. Rosa porta al cap el pot buit dels cacaus que hem sembrat. De tornada, passem una altra vegada pel rierol. Fem fotos. Quan ja he passat em pregunten si estic be, dic que si, que per què em pregunten. La resposta és que el rierol aquest està ple de cocodrils, que per això el voltant és pantanós. M’ho diuen quan ja he passat, no m’ho havien dit abans per si no m’atrevia.
Quan arribem a casa de Rosa, tenim la sorpresa que mentrestant la consellera ens té preparada una menjada d’arròs amb el peix espasa que ha comprat aquest matí davant nostre. Era el seu menjar. Jo no m’atrevia a menjar, però Sara m’ha dit en català que no els hi podem refusar, que ho ha cuinat per nosaltres i seria un menyspreu molt gran. Que quan donen alguna cosa ho fan de cor. Mengem mentre elles miren. Jo no tinc valor per continuar, però Sara sí perquè diu que si no s’ofendran. Menjo una mica més, Quan s’acaba ens porten un manat de plàtans mol petits acabats d’agafar. Estan al seu punt de madurs. Boníssims.
Ens acomiadem, i jo, per agrair-l’hi, em trec el meu jersei estrenat d’avui i li regalo, ja que ella va molt pobrament vestida.
Tornem per la platja a casa de Sara, una bona estona caminant. Ens esperen les llagostes. Casi al moment arriba Rosa Chito que ve de Ukomba i es queda a dinar amb nosaltres. Com que estem cansades de treballar li diem a ella que cuini.
Ja no tenim gana, però Sara té un “saque” que no l'omple. Mengem yuca fermentada, embolicada de cacauet, gambes de riu i les llagostes. A mig dinar ve un home del poblat de part de Rosa per donar-nos el “cor de palma”.
Recollim la cuina i faig la maleta. Hem de tornar a Ukomba abans de que pugi la marea.
Anem caminant per la platja durant 5 ó 6 km. Rosa es burla de mi, diu que li fa vergonya anar per la platja amb una maleta “guay” de rodes i un necesser. Diu que semblem “giris” totals. Ens fem un tip de riure. Ella porta la maleta a pes, perquè fer anar les rodes per la sorra és costós. Diu que no vol fer-me cansar. Que és obligació d’ella cuidar-me. Sara s’allunya de nosaltres dient que no ens coneix. La veritat és que destaquem molt.
Arribem a la primera carretera on arriben el taxis. És la zona on estan fent una ciutat pels americans. Esperem que arribi un i ens acomiadem de Sara.
El taxi que agafem, para quan veu algú que coneix i baixa a parlar amb ell. Aquí és així.
Rosa va a comprar verdura i jo em quedo per dutxar-me i descansar. El camí ha estat llarg i una hora i quart caminant per la sorra i ràpid per no fer-se de nit, és pesat.
Ha vingut Daniel per preguntar-me com ho he passat aquests dos dies i em xerrat força de la cultura i costums del país, casaments, fills, relacions sexuals, bruixeria, govern, jovent, policies, missioners...
Em diu que sóc una privilegiada, que els turistes no poden fer això, entrar al poblats i a les seves cuines i veure la seva vida i compartir-la.
Sopem i anem a dormir. Passem molt mala nit. Els gossos de la casa estan en zel, i no paren de gemegar, udolar i bordar. M’aixeco a les tres del matí i els hi llenço una galleda d’aigua, però no hi ha manera. També s’aixeca Rosa i va a l’Antonio, el vigilant, i li diu que si us plau, faci callar els gossos, ja que no podem dormir. Ell ve a la nostra terrassa i fa la vigilància des d’aquí i deixen de bordar. Per fi podem dormir.

Dimecres 2 d’Abril
Al matí esmorzem i vaig amb Ester a comprar al mercat.
Paradetes de fusta amb passadissos molt estrets, parades de fruites tropicals, de peixos i per fi les parades de “caça”. Mones de totes mides, algunes pelades i socarrimades. Mones “mecánico” encara sense pelar a terra. Antílops petits, que semblen “Bambi”, no deuen de pesar més de 2 ó 3 kg. Veig els primers cocodrils lligat, viu, deu fer 70 cm, el més gran deu fer 1 m, més endavant 2 més de “bebès”, no superen el mig metro. També una tortuga d’uns 40 cm, de terra.
L'olor és esfereïdora.
No parem, el venedors fan cara de mala “gaita”. Ni pensaments de fer fotos.
Ens paren tres policies, dos són dones i un home i ens saluden donant-nos la mà. Penso que coneixen a Ester, després ella diu que no, que pensava que anaven a demanar-nos el passaport, però no ho han fet.
Anem a comprar artesania de fusta, postals fetes amb ales de papallona, mapes de Àfrica de carei i polsera de pell de cua d’elefant. Hem regatejat molt. Crec que ho hem tret a bon preu. Fernando ens va dir que teníem que dividir el preu en quatre i així sabríem que paguem el preu just. També comprem dos vestits. Un d’ells el guardaré per tornar a Barcelona vestida de guineana.
Quan és hora de tornar, ens cau un xàfec. Encara fa més calor.
Dinem a casa de Daniel i Ester, i tot seguit, anem a Ncolombo on hi ha el Seminari Bíblic, on s’imparteixen classes bíbliques per preparar predicadors. Està a l'interior. Sort que anem amb Jeep, ja que els camins són intransitables. Les pluges torrencials d’aquí fan escletxes als camins i el cotxe queda mig tombat. Fins i tot és perillós fer-ho a peu.
Passem la tarda a la finca on hi ha tots els estudiants i les classes. Fins i tot assistim a una classe impartida per Jazmin.
Quan acaba la classe, Jazmin ens convida a veure aigua fresca a casa seva. Després anem a visitar un matrimoni, ell és el director del seminari. Han tingut una nena fa 23 dies i estem una estona reunits a la habitació de la nena. És una habitació força maca. Està pintada en un color crema i hi ha una sanefa d’ossets tot el voltant de les parets. El llit és de fusta de color vermellós, com tots els mobles que hi ha, i té una mosquitera. L'estampat dels coixins de les cadires també és d'animalets. Ens donen aigua fresca.
Aquí a Guinea ets ben rebut a totes les cases. També visitem uns missioners que van arribar ahir. Són brasilers i tenen una nena de tres anys. El gos de la casa ha tingut gossets fa pocs dies i tant l'Aida, la Laia i la nena dels brasilers els porten pel carrer de l’amargura. Els agafen i els passegen com si fossin de drap.
De tornada, ens deixen a la ciutat. Hi ha escombraries i centenars de persones per tot arreu. Els carrers són foscos. No hi ha enllumenat, però a la claror de la nit s’arriba a veure. No passo por, perquè Rosa diu que no hi ha delinqüència, que els únics lladres que hi ha, els coneix tothom. Deu ser veritat, passem per carrers i carrers completament foscos, ens creuem amb gent, però com que són negres quasi no es veuen. Ningú ens diu res.
Anem al Pizza Bar a sopar i aprofitar per veure el telediari, ja que aquí hi ha televisió i connecten amb TV1. Costa de sentir perquè està al costat del mar i se senten les onades, i a més a més, tenen música posada. Hem d'intuir el que diuen per les imatges. Terenci Moix ha mort. De Raphael diuen que li han tret els respiradors. No sabem si és perquè esta millor o pitjor. També veiem imatges de la guerra d’Iraq.
Riem perquè entra una parella, ella molt jove negra i maca i ell molt vell i blanc. Hi ha molts homes blancs. Aquí es reuneixen i mengen. Són treballadors que la seva empresa està fent feines aquí a Bata. Tots els blanc es saluden. A nosaltres també; vénen a la nostra taula i ens parlen. Molts ja coneixen a Rosa des de fa temps. Em presenta a mi i també em saluden.
Demanem pizzes i Coca-Cola gelada. Tenen molta cura de netejar davant nostre la llauna i ens la posen en un got. No volem glaçons. Ens porten un plat amb cacaus.
Després de sopar i al sortir un senyor blanc, conegut de Rosa, ens pregunta si ens pot acompanyar, que encara que no és el seu camí no l’importa portar-nos. És el director de la empresa Don Simón, que té vins i sucs i aigua embotellada i ha vingut a comprar pizzes per emportar. Ens convida a visitar la empresa ara i li diem que ara no que és tard. Són les 11 de la nit. Diu que el dia que vulguem. Ens deixa a la porta de la Missió i dóna mitja volta.
Entrem i anem a la casa de Daniel i Ester i trobem a Belkis sopant amb ells. Rosa no recordava que venia a casa nostra a dormir. Sense voler l’havíem deixat “plantada”.
Li demanem disculpes i estem allà força estona parlant. Després hem anat a la nostra casa i hem continuat la conversa fins les 12.30, parlant de la vida dels missioners a Rep. Dominicana. Belkis és dominicana. També ens explica les seves aventures i desventures viscudes aquí a Guinea. N’hi ha alguna de “horrorosa” que va tenir ahir. Sort que ella no conduïa el jeep de la missió, perquè un taxi va topar amb ells i la cosa es va posar molt malament. Sort d’un botiguer libanès que va sortir a protegir-la i va arreglar tot el problema.
Després ens hem posat a provar roba i disfressar-nos i ens petàvem de riure.
A la 1 ens hem anat a dormir.

Dijous 3 d’abril
M’he llevat a les 6.30. Aquí fa tanta calor que costa dormir.
Aquest matí he d’anar amb Belkis a veure el seu camp missioner i conèixer el que ella fa.
Hem anat a un poblat de l'interior que es diu Mbangan on hi ha la Missió Amemos. Uns col•legis oberts pels missioners. He conegut als professors i he anat a totes les classes. Els nens em preguntaven com en deia i d’on venia. He estat tot el matí amb ells.
A l’hora del pati m’ha sorprès que hi havia parelles de nens aguantant-se el ull obert un a l'altre, i una nena apressava el nas d’un altre nen, i aquest mateix nen apressava el nas de la nena. He preguntat a Belkis perquè feien això i m’ha contestat que estaven castigats i un feia complir el càstig a l'altre. Curiós. He fet fotos d'això i dels nens, tant a les classes com al pati. Els agrada que els hi facin fotos. No entenen i et diuen que si els hi donaràs una.
M’ha sorprès un professor que porta una camiseta del Barça. Quan li preguntat m’ha dit que li envia un amic de Mataró, que fa anys que s’escriu amb ell, i que d’Espanya sap poca cosa, però que li parla del Barça, que li explica com va la lliga, quin són els jugadors, l'entrenador, etc. etc. També diu que aquest amic té previst venir al desembre a conèixe'l. Aquest professor es diu Cosme, hem estat més d’una hora parlant. Ha estat força interessant. El règim d’Obiang no el deixa treballar com professor i ha de treballar aquí a la Missió. M’explica que està condemnat a mort per anar en contra de la política del dictador Obiang. Està en contra que s'hagi de pagar un dot per les dones guineanes. Em dona tota mena de detalls sobre intimitats de la cultura d’ells. Formes de fer que està convençut que són dolentes pel seu poble, sobre la dona, els fills, la dot, la sexualitat, etc. Diu que està acabant d’escriure un llibre que ja té títol: Cartas a una dona guineana. Que li agradaria que es publiqués. També m’explica que en les properes eleccions es presentarà, que té molts que li donen suport. Que si mort per defendre les seves idees no l’importa, que creu que el que està fent és bo pel seu poble, i que algú té que aixecar-se per dir les veritats, i si ell ha de ser el que ha de donar la seva vida pels seus ideals, ho farà. Tot això m’ho diu tancats en un despatx. No vol que els seus companys l’escoltin, perquè no sap si es pot refiar d’ells. També em diu que això no ho saben els blancs, perquè són coses privades que no s’expliquen als estrangers, però que m’ho explica perquè em veu com una germana. Les tradicions i cultura d’ells no la donen a conèixer als estranys.
Ell viu a una casa a part amb la seva dona (que no es dona oficial perquè no ha pagar el dot), per això també estan mal vistos per la família i pels veïns i per l’estat.
És molt intel•ligent i se sent molt compromès amb la llibertat de la dona, la seva reputació i la seva moral.
M’emporto un bon record d’ell. Ens hem fet una foto plegats i l’he promès que l'hi enviaré. Puc donar fe que el recordaré molts anys.
Després Belkis m’ha portat a dues escoles més, a Bomiedi (Centro escolar el Buen Maestro i a Los Coros ( Centro Amiguitos de Jesús).
Amb el jeep conduït per un xofer de la missió, amb gorra que sembla militar i una cara de “pomes agres”, hem portat a Lupercio fins una cruïlla i havíem d'anar al mercat. Com que tot el dia hem estat acompanyades pel Lupercio i pell, i al matí ja havíem anat a comprar a un majorista arròs pels nens de les escoles, m’he atrevit a preguntar si ell faria alguna foto als cocodrils al mercat. No ha contestat, penso que no li ha fet gràcia. Aparca al carrer del mercat i diu que no baixem. Baixa ell, dóna la volta al cotxe i s’apropa a la meva finestra i em diu que li doni la màquina de fotos, que no podem anar junts perquè pensarien que la maquina seria d’una de nosaltres, estrangeres.. Li dono i treu la funda i me la dóna. Li dic com funciona, perquè aquí no tenen màquines de fer fotos. Li he d’explicar una mica d’amagat, perquè veig que ell va mirant per tots cantons. Se la fica a la butxaca i arrenca a córrer i es perd enmig de la gent. Jo, malpensada, penso: “Ja m’ha robat la càmera”.
Al cap d’una estona baixem i anem cap el mercat. Anem mirant botigues de roba i al cap d’uns minuts ve el xofer i ens diu que avui no hi ha cocodrils, que només hi ha mones i antílops. Li dic que no importa, que faci alguna foto on pugui. Aprofitem per portar avui aquí al mercat, el vestit que l’altre dia em vaig comprar i m’anava una mica estret. És curiós, perquè a l'entrada del mercat hi ha uns homes, cada un amb una màquina de cosir i també venen roba en peça. Li hem donat el meu vestit perquè el faci més ample. El passarem a recollir dintre d’una estona.
Passen ben bé 20 minuts quan ens troba el xofer i ens diu que n’ha fet quatre de fotos. No em torna la màquina a mi ni em diu res. Passem a recollir el vestit i em cobren 500 FC (125 pessetes al canvi).
De tornada a casa, Rosa diu que la màquina de fotos la porta ella a la bossa, que el xofer, dissimuladament li ha donat. És que realment és perillós fer fotos per aquí. Hi ha molta policia i molta de secreta que va de paisà.
Quan els de la missió s’assabenten que la Mary, jo, té possibilitats de tenir alguna foto del mercat corren a encomanar-me copies. Daniel i Sara que porten set anys aquí encara no n’havien aconseguit cap.
El xofer ha marxat i Rosa i jo hem continuat les compres per Bata. Hem comprat el plat amb les fruites de fusta, una altra polsera de pel de cua d’elefant i un altre mapa de carei. Hem tornat a regatejar i damunt he fet que em regalin 2 anells de carei.
Hem tornat a casa i hem dinat amb Daniel i Ester.
A la tarda hem anat a Ntobo, on vam estar diumenge. Van a alfabetitzar a les dones del poblat: les ensenyen a llegir i escriure. A l'arribar ens comuniquen que les dones del poblat estan convocades a una reunió amb el govern d’Obiang. Sembla ser que ve a Bata una altra autoritat i volen que les dones preparin balls tradicionals. Al poblat sols han quedat els homes i els nens. Ràpidament ens envolten els nens i les joves. Com que ja em coneixen del diumenge em pregunten coses, si estic casada, si tinc fills, com és que he vingut sola. No entenen que tenint marit viatgi tota sola...
Els hi ensenyo la foto del Rubén i la Marta. Les joves criden i diuen: “Oh, chico guapo sexy... Oh!!!”. I corren a ensenyar la foto de casa en casa.
Quan tornen els hi ensenyo que darrere de la foto dels meus fills i ha una foto de família on hi ha també el Fèlix, la meva mare i el Llamp.
Ah, el més al•lucinant és quan veuen la meva mare que té el cabell blanc. Com que aquí no es veu ningú amb el cabell blanc, ja que el límit de vida ve a estar cap als 50 anys, no estan acostumats a veure persones amb els cabells blancs. Doncs criden i fan mostres d’alteracions dient: “Ah, la mujer de Titánic, la mujer de Titánic!”. Jo insisteixo que és la meva mare, que no té res a veure amb la dona gran que surt explicant la vida a la pel•lícula Titànic, però no hi manera. Van de casa en casa cridant que tenen una foto de la dona de Titànic. A més, no sé com han vist la pel•lícula Titànic, per més que ho pregunto, estan tan nervioses amb la foto que no m’ho diuen.
Estan tan il•lusionades que els hi dic que si se la volen quedar. Una d’elles diu que sí i l'oprimeix contra el seu pit. Com que fa tanta calor, la mateixa suor fa que el plàstic de la foto quedi enganxat a la seva pell i la porta com un reliquiari. De tant en tant paren, fan un cercle i se la miren i xiuxiuegen.
La foto se l’ha quedat Felicidad. Marina m’ha demanat el ventall, i també li he regalat. No tenen res. Donen ganes de donar-les-hi tot.
Aprofitem que estem allà per anar al local de l’església i cantar. Venen les joves i els més petits. Al cap d’una estona comencen a venir el nois grans. Senten cantar i venen perquè els hi agrada molt la musica.
De tornada passem per un artesà per veure fusta. Compro el parell de guineans i em regalen un obre-cartes. Ens despatxa un nen. També hi ha una dona amb un nen petit a coll, encara que el negoci el fa el nen. No deu tenir més de 12 anys. Quan fa el compte s’equivoca i ens diu de menys, però Rosa diu que està malament, que ens cobra de menys, ens cobrava 10.000 FC de menys. Els hi hem d’ensenyar que s’ha de ser honrat. El nen no diu res, però ens mira amb agraïment.
També hem estat buscant un instrument musical per Rubén. Ens porta de cap, perquè cada vegada que sortim busquem i no trobem res. Es veu que aquestes coses les fan per encàrrec, ja que aquí no hi ha botigues que es dediquin a això.
Tornem a casa, sopem. Rosa ha portat de casa de Daniel una peli, ja que avui hi ha llum la mirarem, però aprofito que hi ha llum per anar a casa de Daniel a fer-li un treball amb ordinador que m’havia demanat si li podria fer. Es fa tard, i quan torno la Rosa ja està al llit dormint. Em dutxo per refrescar-me i poder anar a dormir una mica més fresca, però no hi ha manera, acabes de dutxar-te i la suor torna a caure per l’esquena. La camisa s’enganxa i el llençol també. És esgotadora la calor que fa. El dormir també és fa difícil.

Divendres 4 d’abril
Avui he d’anar a la “pelu” a fer-me trenes, comprar la resta de encàrrecs i anar a confirmar el bitllet de tornada.
A la “pelu” he anat amb la Rosa. He arribat a les 10 del matí. No és la perruquera de sempre, es veu que ha marxat a un altre país. Ara la que hi ha és de Camerun i no parla gens d’espanyol. Per signes li diem que vull trenes. Hem dóna a entendre que ha de posar postissos perquè si no, al ser blanca i tenir el cabell tan fi han de posar postís per tapar el cap. Diu que la mà d’obra són 12.000 FC (3000,- Ptes.) i que cada postís 1.500 FC i que segurament necessitaré 3 postissos.
Rosa marxa, diu que aprofitarà per anar a Spanair. per confirmar la meva tornada i per comprar-me un mocador pel cap perquè faci conjunt amb el vestit de guineana.
Al cap d’una estona em porta una ampolla d’aigua fresca i taronges. És que tinc ben bé per unes 6 hores.
De tant en tant, torna per veure com va. Mentre, ella va fen encàrrecs que té.
A l'una del migdia tinc ganes d’anar al lavabo. M’he pres un diürètic, ja que tinc les cames molt inflades per la calor.
Com que la perruquera no m’entén li he de dir amb gestos que he d’anar al lavabo.
Sortim de la perruqueria, pugem unes escales i passem per un passadís com el de les pel•lícules del Bronx. Gent de color recolzades a les parets. Tot molt brut. Escombraries per terra. Les parets sembla que fa mil anys que les van pintar.
El lavabo, per dir alguna cosa, és una tassa bruta en un “cuartucho” on a les parets hi ha forats per on es veu el carrer. He de tirar aigua amb un cubell.
Tornem a la perruqueria. Fa molt de mal quan trenen. Han de enganxar el meu cabell amb el postís i recargolar. Tinc el cap tot adolorit, però vull integrar-me a la cultura guineana. A les 16.30 acabem.
Rosa fa estona que està amb mi. Anem a casa a dinar, en taxi, sempre en taxi, aquí no hi ha autobusos ni cap altre mitjà de transport. Quan puges al cotxe t’has d’encomanar a tots els sants, ja que condueixen molt malament, i si és de nit molts van beguts. A més a més, els taxis no són exclusivitat d’un client, sinó que a mida que van avançant hi ha gent que els para i puja. Tant se val si ja són 5 ó 6. Hem arribat a anar 7 i el taxista.
El dinar ens està esperant a la casa de Daniel i Ester. Ells fa estona que han dinat, però ens l’han deixat preparat.
Quan acabem tornem a marxar. Anem a un poblat llunyà on Daniel diu que hi ha un artesà que fa tambors, que alguna vegada li han comprat, encara que és una persona informal, ja que un any van venir uns missioners i li van encarregar uns quants, van donar paga i senyal i no els va fer. Van haver de marxar sense el timbals ni els diners.
Daniel ens acompanya amb el seu jeep fins una cruïlla on agafem un taxi. Quan arribem i trobem al senyor que els fa diu que no en té de fets, que li em d’encarregar i ens demana 15.000 FC, regategem i el preu final és de 13.000 FC, però que li hem de donar 6.000 a compte. Que el tindrà dins d’uns dies. Li diem que avui és divendres i que jo el dilluns marxo cap Espanya. Diu que és molt just, que ha d'anar a l'interior a buscar l’arbre, tallar-lo, buidar-lo, posar la pell i acabar-lo, que hi ha poc temps. Reconec que si que és poc temps, però ell diu que si li donem la paga i senyal el farà. Que el dilluns a les 12 del migdia podem anar a recollir-lo. No m’hem fio però ho he de provar. Rosa em diu que no m’amoïni, que si el dilluns no el té ella vindrà cada setmana a reclamar-li i me'l portarà al juny quan ella torni a Espanya. Dono la paga i senyal i quedem una estona parlant amb ell. Em pregunta coses d’Espanya i va al seu hort i ens regala tota una bossa de taronges.
Tornem a casa, jo vaig una mica decebuda, pensant que no tindré el regal del Rubén.
Ens arreglem. Aquesta nit hi ha una festa d'acomiadament a casa d’uns missioners americans. El lloc és preciós. Ja és de nit i el cel aquí a Guinea és increïble. Es veuen els estels com si fossin en tres dimensions. Estels que es veuen més propers que altres i més que altres. La lluna aquí també és especial. Queda a la contra de Espanya. Aquí és com un somriure.
Hi ha dos matrimonis que han acabat la seva estada com a missioners aquí a Guinea i tornen al seu país. Tots els missioners de Guinea s’han concentrat. Em presenten i parlo amb molts d’ells, encara que és difícil quedar-se amb els noms de cada un. Cada un porta menjar i una vegada a la casa es deixa en unes taules i cada un agafa el que vol. Tot es reparteix. A l'acabar de sopar cantem i Rosa agafa la guitarra i ens animem a fer una mica de gresca.
Tornem a casa amb el jeep dels americans de Project. Com que som bastants la Belkis, un americà i un jove sud-americà van a la caixa del jeep. Com que el camí és molt dolent van fent salts dins la caixa. A mig camí notem que piquen als vidres: és Belquis que s’ha deixat la bossa amb la documentació a la casa. Hem de tornar. Arribem on hem de deixar a Belkis.
Aquesta nit Jazmin i Sara es queden a dormir a casa nostra. Belquis no pot perquè aquesta setmana també marxa cap el seu país i ha de preparar algunes coses.
No tenim llum, per variar. Daniel posa una estona el generador perquè una fase de la casa tingui llum, ja que no ni ha hagut cap dia i Rosa ha de mirar si hi ha alguna comunicació per internet i aprofitar per planxar, ja que aquí la roba s’ha de planxar tota per matar les larves d’una mosca que pon a la roba humida. Aquesta larva entra als porus dels humans i va creixent dins.
Xerrem i a les 12 anem a dormir.
Passo molt mala nit, les trenes em fan mal i no puc agafar el son. Em prenc un Gelocatil, però no hi ha res a fer. És com dormir damunt d'agulles.
Sento cants a alguna casa del voltant. Cants en idioma fang i fan picar uns bastons. Duran fins les 3 de la matinada. Al matí em diuen que eren rituals de bruixeria.

Dissabte 5 d’abril
Jazmin ha dormit al menjador per si feia més fresca que a les habitacions. Es lleva i ens fa unes Pankekas, que són uns creps típiques del seu país. Esmorzem.
Aquest matí anem a Utonde. Vull veure els manglars que és on hi ha els cocodrils.
Contractem un kayuco, que és la típica barca dels pescadors. Parlem amb ell i ens demana 4.000 FC per les tres. Venen dos xicots que faran de “gondolers”.
Ens porten riu amunt, als manglars. La vista és preciosa. Jo vull entrar a la zona pantanosa per veure de prop els cocodrils, però Rosa té por, ja que el cayuco és molt baix i qualsevol moviment pot tombar. Es nega en rodó.
Al mig del riu hi ha com una platja de sorra, demanem que apropin el cayuco allà i baixem. Fem fotos que després trucarem per ordinador per fer veure que caminem sobre l’aigua. Som unes tramposes.
Bellugar-se dins el cayuco és força problemàtic, ja que té poca estabilitat i ha perill dels cocodrils, però ens ho prenem molt bé. Fa molt de sol i crema. Amb les mans agafem aigua del riu i ens la tirem a l’esquena i al cap per refrescar-nos.
De tornada veiem ocells petits amb molts colors. Quan preparo la màquina per fotografiar-los ja han marxat.
De tornada, anem en taxi a Ncolombo, a casa de Jazmin. Ens ha convidat i ja té el menjar preparat. La casa és molt maca.
Ens ho passem força be. Aquí podem veure aigua fresca perquè si que té llum i la nevera funciona. Aquí s’agraeix un got d’aigua fresca, ja que per falta de llum sempre ens l’hem de veure calenta per la calor.
Mentre Jazmin recull vaig a provar el seu llit. Té el matalàs d’aigua, ja que l’ha heretat d’un missioner anglès. A la habitació té una cosa estranya, com si fos una pedra i li pregunto què es, i em diu que un queixal d’elefant. Pesa un parell de quilos i és enorme. Demano de fer-me una foto amb ell i Jazmin es posa darrere amb un mocador amb la foto del Obiang en pla de broma.
Al marxar Santiago, un negre que ja conec, i que té un somriure preciós, ens acompanya per arribar a la carretera i agafar un taxi. Ell coneix el camí i per indrets arribem abans.
Agafem un taxi que ens porta a casa, ens arreglem i anem al Pizza Bar. Aprofitem per veure el telediari i les notícies recents. Aquí com que no hi ha ràdio ni diaris hem de anar o al centre espanyol o aquí que tenen antena parabòlica i podem veure TV1, amb moltes interferències però d’alguna cosa ens assabentem.
Arriba una noia arquitecte amb un company de feina i seu a la nostra taula. Està treballant en una empresa espanyola que està fent un encàrrec aquí a Bata. Van entrant més espanyols i seuen amb nosaltres. Ajuntem dos taules. Continuen entrant espanyols, ens saluden, parlen una mica amb nosaltres però com que no hi ha lloc van a una taula més apartada. Arriba el cònsol espanyol amb la seva dona destinat aquí a Bata. És molt jove, no deu tenir encara 30 anys, és ros i porta barbeta descuidada. Va vestit una mica d’estar per casa, van més mudats els que l’acompanyen que ell mateix, la dona tampoc va massa polida. Saluden i seuen a la taula dels altres espanyols, a la nostra no hi caben. Algú de la nostra taula comenta que és el primer destí que tenen després d’acabar la carrera diplomàtica.
Arriba la Sara i la Belquis i els dos americans de Project. Aquest sí que es fan lloc amb nosaltres. Estem atapeïts i fa molta calor, tanta que em pica tot el cos. Sembla que tingui formigues corrents per dins meu.
Mengem pizza i bevem Coca-Cola fresca. Abans d’acabar de sopar em truca el Fèlix al mòbil i sent la música i es pensa que estem a la discoteca. És que abans a trucat al Daniel i de broma, li ha dit que estàvem de “juerga”, i que estic tan feliç allà que m’estic plantejant no tornar a Espanya. El Fèlix fa veu d’estar una mica “mosca”
Estem fins les 12 de la nit. Marxem creient que algun dels comensals, al menys el de Proyect ens acompanyaran a casa amb el jeep, però es veu que tenen intenció d’anar de copes i no ens diuen res. Busquem un taxi i anem a casa. El taxista va begut. Com que tenim encara ganes de gresca, encenem espelmes i ens posem a ballar “La Bomba”, country, discoteca...
No puc dormir, el cap em fa molt de mal per les trenes, i estic tota la nit desperta.

Diumenge 6 d’abril
Després d’esmorzar anem a Ivo Bar per recordar que anirem tots a dinar, que ja ho vam dir el diumenge passat. Però no ha preparat res. No ho recordava. Ja m’havien dit que són molt informals, es veu que no ha tingut ganes de treballar. De totes maneres, em recorda que m’ha de regalar un vestit. Entra a casa seva i surt amb un vestit i un mocador pel cap. Em fa canviar i vestir-me amb aquell vestit i em posa el mocador del Obiang al cap. Li diem que és que ara anem a l’església, però diu que ja vaig prou arreglada vestida d’aquesta manera.
També em regala alvocats gegants del seu pati i diu que demà passem que agafarà de la seva finca un parell de pinyes perquè me les emporti a Espanya.
Quan arribem a l’església em quedo bocabadada de l'arreglada que va la gent. El grup coral entra a l’església cantant i bellugant el cos a ritme dels timbals i altres instruments.
Després ve la lloança de les dones acompanyada del picar de bastons.
Comença a les 11 del matí, però el que no sabem és l’hora que acaba, ja que aquí no hi ha hora, mentre la gent s’aixequi per lloar al Senyor o donar un himne lliurement, no s’acaba. A vegades són més de les 3 de la tarda.
Sortim a les 13.30 aprofitant que els nens surten i van a un altre casa a fer l’Escola Dominical, perquè hem de tornar a l'Ivo Bar per recollir les pinyes i hem d’anar a casa perquè no tenim res preparat per dinar.
De tota manera, dinem a casa de Daniel i Ester. Han preparat llagosta i crancs grossos.
Al vespre anem amb Rosa a l'Acropole per sopar. És l'acomiadament de Belquis i meva.
Arriben també Jazmin, Belquis i Andrew.
Passem un sopar força divertit. Hi ha un guitarrista que sempre canta el mateix. Els d’una taula el conviden a cervesa. Se la veu casi de cop. Canta molt malament i la guitarra la té molt desafinada. L'acompanyem cantant també nosaltres. Al final Rosa li demana la guitarra per afinar-li i aprofita per tocar.
Li fem un bocata al cantant perquè estigui entretingut mentre Rosa té la guitarra i cantem cançons nostres, però ben tocades.
Agafem un taxi. Anem tants que Rosa i Andrew es posen al maleter. El taxista va "trompa" i condueix tan ràpid que fa por. Va pel carril contrari, i els cotxes que vénen de cara han de canviar de carril i ens fan llums per no topar amb nosaltres. Arribem vives perquè el Senyor ens guarda.
Ens acomiadem de Jazmin i de Andrew i entrem a casa.
Com que fa tants dies que no tenim llum, Daniel té pietat de nosaltres i ens posa el generador. Ja tenim llum a una fase, que és com dir a un endoll de la casa. Passem per l’ordinador una peli de cavallers, de “cruzadas” d’aquelles medievals. A mi no m’agraden, però no hi ha res mes. A mitja peli s’espatlla i ens quedem a mitges. Jo aprofito i vaig a dormir, però amb la calor no hi ha forma. Cada vegada em fa més mal el cap. Sembla que tingui agulles clavades.
A les tres del matí ja no puc més, em llevo i em trec totes les trenes menys una, la deixo de mostra. Em pica tota la “closca”. Acabo a les 6.30 del matí. Ara si descanso. Vaig al llit i, per fi, dormo.

Dilluns 7 d'abril
A les 9.30 entra Rosa perquè està amoïnada. Com que cada dia em llevo abans de les 7 del matí, sóc la primera, pensa que no em trobo bé. Li dic que no passa res, que he anat a dormir a les 6.30.
Les nenes, la Aida i la Laia, com que les classes les fan a casa de Rosa, entren al meu lavabo i surten cridant: La Mary s’ha tret les trenes!! Estan a la paperera del lavabo!!!. Ja sap tothom que torno a tenir el cabell llis.
Ja no puc dormir i em llevo. Rosa diu que avui acabarà les classes amb les nenes abans per poder anar a recollir el timbal del Rubén. Pensem que no el tindrà fet. Com que és bastant lluny el taxi no ens portarà. Tindrem que agafar-ne dos. Un fins un tram i un altre per la resta.
Quan arribem no veiem ningú, pensem que no hi és; entrem una mica a la finca i cridem perquè surti algú. De sobte, damunt d'una taula de fora veiem un timbal preciós. No podem creure que sigui el meu. Surt l'artesà i amb una mitja rialla em diu: “Tu no confiabas en mi, yo veía en tus ojos la desconfianza. Pero yo he cumplido. He trabajado duro para que veas que tengo palabra.”
He hagut de dir la veritat: que no pensava que estigues fet, li he donat la mà i hagut de reconèixer amb veu alta que era un home de paraula i li he donat les gràcies i he pagat el que restava. Per fi Rubén tindrà l'encàrrec que m’havia fet: volia un instrument guineà, no importava quin, però fet allà. Sona bé. Marxo contenta abraçada al timbal.
Després passem per Ivo Bar a recollir les pinyes promeses. S’hagués enfadat si no venim. Hem d’esperar perquè fa anar-les a buscar al moment perquè estiguin acabades de recollir. No ens les vol cobrar. Diu que és un regal perquè la meva família provi les pinyes d’Àfrica. M’acomiado i li dic que l’escriuré. Ho faré.
Després anem a Spanair a fer l'embarcament, així avançarem aquí el tema de la meva tornada.
Aprofito que tenim una estona i anem a comprar un regal pel Fèlix. Un bastó de “ébano” tallat. Compro també un collaret per Rubén i un altre per Marta i unes arracades de marfil.
Anem a casa a fer l'últim dinar tots junts. Quan estem ja als postres vénen les nenes, Aida i Laia que em diuen unes paraules tendres d'acomiadament i cada una em regala una cosa per la Marta. La Laia em regala dos anells per la Marta de Carei i la Aida una carbassa buida amb llavors al voltant. És uns instrument musical típic de Guinea. També era un regal que jo buscava pel Rubén, però és molt difícil de trobar. Quina sorpresa!
Acabo de preparar les maletes. Aprofito per deixar regals a les missioneres. A Sara un jersei i una llanterna, a Jazmin la meva camisa de dormir i un desinfectant per als peus, a Rosa un paraigües, un ventall, i la mosquitera del llit.
He de fer filigranes perquè em càpiga tot a les dues maletes. La petita hauré de portar-la al damunt, ja que la gran ja pesa 23 kg. I no puc portar més de 20. Hauré de pagar sobrepès.
A les 18.30 Rosa prepara un piscolabis. Em vol fer menjar per al camí, però dic que no, que a l’avió ja em donaran sopar.
Ve Daniel, Ester, Aida i Laia a estar amb nosaltres. Em donen les últimes recomanacions per passar tots els tràmits, tant a Bata com a Malabo. Aquesta vegada ho tindré que fer sola, ja que Dàmaris, la que em va rebre a la vinguda no pot venir a recollir-me a Malabo i fer la paperassa per sortir del país.
Em vesteixo amb el vestit guineà i em poso el mocador al cap, tal com m’han ensenyat. Em poso els collarets i les arracades. Guineana total.
En fan una foto amb els missioners. Tot a punt per la marxa. Cap a l'aeroport. M’acompanyen Daniel i Rosa, Sara es queda a casa amb les nenes. Rondinen perquè volen venir a acomiadar-me, però com que el tràmit pot ser llarg millor que no.
Passo la duana, miren les maletes per dins, o regiren tot, però com que no porto res que no pugui portar, em donen el vist-i-plau. Pago el tres quilos de més a Utage, que és la companyia guineana de Bata a Malabo, 1.500 FC, que vénen a ser 350 ptes.. Spanair, que és amb la que viatjaré de Malabo a Madrid i Barcelona, em perdona el sobrepès.
Quan he de donar el passaport i el visat a la policia intenten fer-me por dient que estic il•legal al país, que sol tenia visat per 10 dies i que avui fa el dia 11. Amb un somriure dic que està mal fixat, que el dia que vaig entrar al país va ser el dia 28 de març, i si contem 10 dies anem el dia 7 d’abril. Avui és dia 7. Ells s’entesten que el temps acabava ahir. Jo, sense immutar-me dic que si em volen retenir uns dies per aclarir-ho no tinc inconvenient, que m’agrada molt Guinea i no em faria res quedar-me uns dies més, que si torno és perquè s’acaba el visat i el meu marit em reclama. Però que seria una bona excusa que em retinguessin per poder ser-hi més dies. Això els desarma, em miren com perdonant-me la vida i em segellen el visat. Hi ha un tira i afluixa però amb un somriure de tranquil•litat. Ells volen fer por i no ho aconsegueixen.
Amb flema me’ls torejo perquè sé que no és veritat. No he perdut els nervis perquè ja estava avisada, sabia que posen entrebancs falsos per posar nervioses a les persones i per treure't del problema et demanen que paguis una quantitat de diners i no et molestaran, però com que jo sé que el meu visat és correcta no tinc que cedir al xantatge emocional, i com que veuen que jo estic convençuda de que tot està perfectament, puc permetrem el fer una mica de broma. Això els convenç que a mi no em trauran ni un Franc Cefa. Passo el control i Daniel i Rosa podem passar amb mi. Em fan companyia fins que ja criden per pujar a l'avió. Daniel i Rosa m’abracen i em donen un últim regal. Una rosa d’Àfrica. Estic emocionada, aquí a Àfrica no hi ha gaires flors, i aquesta és una especial que no abunda i aquí li tenen molta estima, és com una flor emblema. No sé on l’han trobat, però aquí està.
Pujo a l'avió d’Utage, No cal mirar per la finestreta, és de nit. Tanco els ulls i en una hora arribo a Malabo. Allà em recull Marcelino, l’empleat de Spanair. Sara li ha recomanat que en tracti com si fos la seva mare. Quan em veu em diu que pensava que jo era una velleta, i s’ha sorprès del jove i maca que sóc. Això ja m’alegra l’estona que estaré en aquest aeroport tan trist.
Veig a una dona blanca i m’apropo a ella i entra en conversa. Treballa al Consolat espanyol. Ella va a Madrid, que allà té casa i va de tant en tant. Fa 20 anys que viu a Guinea. A l’estar amb ella és fa menys tensa l’espera fins agafar l’avió cap a Madrid. Ella diu que els tres o quatre homes blancs que hi ha (la resta són negres) són missioners catòlics, que viatgen de nit perquè és més barat, que els blancs empresaris viatgen de dia.
He de passar per la policia espanyola. Està al peu de l’escala de l’avió. Han posat unes llums molt potents i una taula on deixem la maleta i els policies espanyols ens la regiren. Tot correcte, ja puc pujar a l'avió. Respiro tranquil•la.
A dalt de l'avió torno a parlar amb la dona del Consolat. Em recomana que ara segui al seient que em correspon, però una vegada hagi pujat tothom diu que busqui on hi hagin tres seients junts vuits, perquè així podré estirar-me si vull dormir. Ella és el que fa sempre, ja que el vol de nit no va tan ple com el de dia.
Així ho faig i disposo de tres seients per mi.
Com que aquí hi ha aire condicionat, a mida que va passant la nit vaig agafant fred. El vestit que porto és per estar a plena calor. Demano dos mantes. Una per l’esquena i l’altre per les cames.
A les 11.15 comença el vol i reparteixen diaris. El primer diari en 12 dies. El País.
Al cap d’una hora, a les 12,15, quan ja estem volant i ja tenim el cinturó tret i estan repartint sopars, de sobte, l’avió cau en picat i tot comença a volar per dins la cabina. És tot tan ràpid que no dóna temps ni a tenir por. Tot seguit pels altaveus diuen que ens tornem a posar el cinturó i que tots els serveis queden suspesos fins nova ordre, que estem passant per damunt de zones amb turbulències. Són bastant fortes. Sembla que l'avió sigui el Dragon Khan de Port Aventura. L’estómac puja a la boca, i és una sensació agradable de tensió. A les 12.30 s’ha acabat la diversió. Tornem a treure’ns el cinturó i tornen a repartir els sopars.
Veig una peli grega molt dolenta. Intento descansar, però no puc aclucar els ulls; no sé que passa, estic tranquil•la però no puc dormir. Deu ser l’emoció de tornar a casa, encara que tinc tristor de deixar Guinea. Penso que m’han quedat tantes coses per conèixer...
Miro per la finestreta i es veuen les ciutats africanes. El cel està net i les llums de les ciutats, grogues les de carreteres i autopistes i blanques les de la ciutat, fan que semblin filigranes d’or i perles.
Passem per sobre Oran, després Casablanca. Després passem per damunt el Mediterrani; com que no hi ha cap llum tot és fosc.
Entrem a Espanya entre Almeria i Múrcia. A les 6.10 aterrem a Madrid.
Baixem i busco el camí per trobar la porta d'embarcament de Madrid a Barcelona. És complicat, hi ha molta gent però ningú sap res. És massa d’hora i els taulells d’informació encara estan tancats. Pregunto a un d’Iberia que és l’únic obert i no volen contestar perquè el meu bitllet és de Spanair. Sols diuen que miri els monitors, però als monitors no surt el vol de les 7.30 a Barcelona. Haig d’esperar a les 7 que és quan s’obre un taulell d'informació de tots els vols.
Quan obren la noia em diu que he d'anar ràpidament al taulell de Spanair que està a l’altra punta de l’aeroport, que allà m’informaran. Corrent com una boja per no perdre l’avió, arribo rebufant i la noia molt amablement diu que descansi, que com que arribàvem molt just per agafar-lo l’han suspès i per això no sortia als monitors. Agafaré el de les 8.00.
Aquest és més estret i va ple d'executius amb les seves carteres i els diaris que donen a l'avió. Van per grups i xerrant de feina. Donen esmorzar. A l’altre avió també n’havien donat. Jo sols prenc un suc. No tinc gana, i això que a l'avió de Malabo-Madrid tampoc no he menjat res.
Arribo a l'aeroport del Prat a les 9 del matí. Passo la policia i vaig a recollir la maleta.
No apareix. Vaig al taulell de Spanair i diuen que la meva maleta vindrà a l'avió següent que ve de Madrid, ja que com el temps era tan just de canvis d’avió, no ha donat temps d’embarcar-la amb mi. Com que he d'esperar un hora, em donen permís per sortir i veure a la família. Quan surto està el Fèlix i la Marta esperant-me. La Marta no em reconeix. Vinc vestida de guineana i morena. Sento que diu: ”No veig a la mama”, i a Fèlix que contesta: “Si la tens davant!”. Ens abracem i l’emoció ens fa trencar a plorar.
Després de les primeres paraules, dic que he de tornar a entrar per recollir la maleta. Problemes, tampoc arriba en el següent avió. Torno a reclamar, la busquen i em diuen que la tenen localitzada a Madrid, però que no saben perquè no ha vingut en aquest vol. Més val que marxi i ja me l’enviaran directament a casa.
Efectivament, al dia següent a les 8 del matí vénen amb la maleta on porto tots els regals per als meus, incloent el timbal.
I aquí s’acaba el meu viatge per terres africanes.

Mirar cap el interior d’un mateix

He tornat al món on he viscut sempre. Reflexiono sobre el que ha estat aquest viatge.
El que més m’ha commogut, ha estat la vida dels missioners. Quasi tots són joves, una mitjana de 30 anys. Han deixat una vida relativament còmoda, una família, un treball remunerat, amics, etc. per venir a un món que encara està per fer. Tot per amor, Amor en majúscules, a Déu i als éssers humans. Són éssers especials. El seu mirar és clar, alegres, amb empenta. Aquí no és un lloc fàcil, a vegades les seves vides perillen, però tenen la confiança de que Déu està amb ells i que no passarà res que Ell no vulgui. Estan preparats per tot, i quan dic tot és que estan disposats a sacrificar la seva pròpia vida pels altres.
Veig la meva vida i la dels que m’envolten, som persones que podríem omplir les nostres vides de coses que realment valen la pena i la malbaratem amb orgull, enveja, prepotència...
Miro al voltant meu i veig electrodomèstics, roba i tantes i tantes coses. Dono gràcies a Déu per tot el que tinc, però em sento malament, no pels avenços tecnològics de que disposo i que en fan la vida diària més fàcil, com per exemple la nevera, la rentadora, l’escalfador... crec que és bo que pugui gaudir d’aquestes coses que donen qualitat de vida, però també veig moltes coses inútils. Omplim les nostres vides amb parafernalia que no serveix per fer-nos ni millor ni mes feliços, que omplen els mobles i calaixos, i que al poc temps oblidem en algun racó. Objectes comprats en un impuls consumista. Dilapidem el temps i els diners en coses que realment no ens fan pas falta ni per a la nostra vida diària, ni per el més enllà. Omplim el nostre món de coses buides.
Veig casa meva tan ben instal•lada i penso en el africans, aquí pressiono un interruptor i tinc llum, obro una aixeta i tinc aigua. Si tinc mala salut disposo de metges...
Recordo els ulls que miraven amb delit el ventall amb que em refrescava de la calor, els nens que obrien els ulls com a plats amb els globus que vaig portar. No tenien joguines, per&ograv